LA MATANÇA DEL PORC. LES MOCADERES (article de 1977)

 

     Les mocaderes, fresques i lluentes la majoria, feien honor a les cases on treballaven i eren tractades a cos de rei. Eren nomenades així les dones que netejaven la “mocada” durant la matança del porc.

     Eren dues: l’ajudanta i la mocadera. La tasca que els donava nom, i potser abans la més important, era netejar els intestins e la bèstia sacrificada, és dir, la mocada i facilitar la posterior elaboració d’embotits i parts que s’havien de salar i conservar.

     Treballaven a les botigues de la població que venien tocino, dues o més vegades a la setmana, segons la parròquia que tingués la casa.

     Generalment eren ben pagades i tractades, més com més hàbils fossin en la confecció de bisbes, botifarres, salsitxes i botifarrons, bosses de llar, aprofitant fins allà on fos possible les parts del mateix porc.

     Havien de deixar ben polits els llomillos i pernils i fins la carn magra, en temps relativament moderns, perquè abans anava tota dintre l’embotit, perquè, ¿què hi havien tingut de posar dintre les botifarres? La venda de carn magra com a tal, varen imposar-la, de fet, els estiuejants que venien, la major part d’ells, tot l’hivern expressament a la vila, per poder comprar aquell bé de Déu de viandes tan honradament confeccionades.

     Les ajudantes tallaven amb ganivets normals la carn que aniria a l’embotit, netejaven tot el necessari, i, en una paraula, ajudaven a la mocadera que mesurava i tastava la sal i el pebre i coïa i vetllava el punt exacte de cocció de botifarres blanques i negres, l’elaboració del llar blanc i el llar de la caldera; la selecció de carns saldes, viades o no, la fricció i la salada dels pernils, que es guardarien fins a l’estiu en els saladors, frescs, espaiosos i ventejats, que tenien a totes les cases que s’hi dedicaven. L’escaldada i neteja de la testa i els peus de les víctimes, i posaven tant de punt en la seva tasca, que, més aviat semblaven peces d’ornament dels aparadors que viandes per vendre.

     Tenien dret a una soldada i, a més, a endur-se una moderadíssima part de la bèstia sacrificada: una botifarra blanca, una de negra i una part de la cua i de sota d’ella.

     Però on mocaderes i ajudantes adquirien la màxima importància era en la matança en cases particulars i especialment a les masies.

     Si la casa os es feia la festa, perquè el dia de matar el porc era una festa, s’esqueia dintre la vila, s’havia d’anar a l’escorxador de l’Ajuntament.

     A les masies, a les cases de marina principalment, els matadors feien la matança davant de la casa. I per complir amb les exigències sanitàries, portaven ells mateixos determinats orgues de la bèstia o bèsties sacrificades, que eren suficients perquè el menescal pogués certificar el bon estat de les mateixes.

     Si no era molt propera a la vila, la gent de la casa portaven en tartana o carret, mocadera i ajudanta, que durant tot el dia mestressejarien tant com els fos possible.

     Les mestresses veritables suportaven la quasi tirania, interessades en què la feina fos feta a consciència i que la vianda es guardés bé tot l’any. I que fins a la matança vinent poguessin atendre les menjades dels familiars i les dels llogats, permanents o no, que els convenia atendre amb menges de la casa, del corral, del camp, del porc ...

     A les pagesies, exceptuant alguns temps excepcionals, generalment s’estava més ben proveït de viandes que de diners i mentre no manquessin les coses indispensables, la gent es considerava feliç.

     Feliç era el dia de la matança del porc, o dels porcs, i de l’abundor de la diada en participaven, poc o molt, tots els entrants a la casa. Fins els gossos feien capcinades, endormiscats en la treballosa digestió que els talls sobrers i l’escurada d’óssos els produïen.

     La feina de les botigues era augmentada amb les gerres o pots de vidre, en els que enmig d’un pèlag de llar es conservaria tota la carn que no fossin pernils, cansalada o que hagués d’anar dintre les botifarres.

     Tard s’acabava la festa. Tota la gent de la casa en participava i cants i rialles acompanyaven el repàs del vespre.

     Després tothom a dormir. I l’endemà a reprendre el treball de cada dia, amb la mica de mal gust a la boca, després d’aquelles jornades de gresca i festassa, que això era gairebé sempre la matança del porc a les cases. Festa per tots els que feinejaven i molt especialment, amb una mica d’urc i sentint-se importants i gairebé insubstituïbles, per les mocaderes i les seves companyes, les ajudantes.

     Fa mes d’una cinquantena d’anys, quan passaven pels vells carrers santboians, tan quiets, on la mainada podia jugar confiadament, feien una certa sensació, i la gent deia, amb una punta d’engelosiment: Mireu les mocaderes de cal Nicanor, de ca la Xarrica, de cal Serra, de cal Piu, de cal Tirito, de ca la Candelària ... les tendes que havien posat el piló gran, de fusta, a la porta, en senyal de què aquell dia mataven i hi hauria vianda fresca ...

Carles Martí i Vilà

Cronista de la vila

NOTA EDITORIAL: Publicat a “VIDA SAMBOYANA” (número 255, març de 1977).