Recordant a Carles Martí i Vilà (1898-1987)

El divendres, 7 de setembre, s’acompleixen els 25 anys de la mort del senyor Carles Martí i Vilà (1898-1987), qui fou cronista oficial de Sant Boi de Llobregat.
1283-33
Per recordar-lo encetarem una sèrie de col·laboracions que ens permetran conèixer millor tant el personatge, com la seva obra.
Comencem tot presentant-vos el vídeo de l'acte de presentació d'un dels seus darrers treballs "Els oficis a Sant Boi cent anys enrera", editat per l'Ajuntament de Sant Boi, l'any 1986.
1283-41
També us oferim –en la seva integritat- el text biogràfic redactat, el 1992, per l’historiador Carles Serret i Bernús (responsable de l’Arxiu Històric Municipal).

1992 - Carles Martí i Vilà
BIOGRAFIA
Carles Martí i Vilà va nèixer a Sant Boi l'any 1898. Com ell mateix va deixar escrit:
     "[...] prop de la placeta de Presas, al rovell de l'ou d'aquest Carrer Major que lliga el poble vell i el poble nou amb un llaç de bon tó [...]"
En un dels seus darrers treballs parlava d'un d'aquells difosos i ‑remots‑ records d'infància. D'un que li va impressionar molt vivament, relacionat amb l'arribada dels repatriats de la Guerra de Cuba. Un d'ells ‑demacrat‑ va defallir mentre passava pel carrer Major, on el petit Carles, de tres o quatre anys, jugava a la porta de casa. Amb uns ulls ben atents va veure com l'assistien els veïns. Moltes:
     "[...] families havien perdut la flor del jovent, caigut en aquelles terres, o que en tornaven, malalts i desvalguts, com aquell infeliç que havia inspirat un esclat tan sincer d'amor i de caritat entre la bona gent del meu carrer, que es varen despendre de coses que no els sobraven, per modestes que fossin [...]"
La nostra vila ‑malgrat les dificultats generals‑ es trobava en un bon moment, manifestat per una ‑molt interessant‑ dinàmica de creixement equilibrat. L'aplicació de noves tècniques a l'agricultura intensiva del Pla del Llobregat, permeté superar ‑sense gaires dificultats‑ la crisi de la fil·loxera i el desastre colonial incidiria difícilment ‑en els aspectes econòmics‑ sobre la presència industrial a la vila, que en aquells anys encara era molt incipient.
La població de Sant Boi era, a més a més, molt activa. Una rica societat civil, permetia desenvolupar les diverses inquietuds personals: els ateneus, els centres polítics, centres recreatius, associacions musicals, grups de teatre, etc. D'aquell ambient viscut, en queda reflex en molts dels seus treballs.
Va estudiar a l'escola bàsica fins als 13 anys. Posteriorment va treballar a Barcelona on combinaria els treballs d'aprenent de comptable amb l'estudi d'idiomes. Del títol de tenidor de llibres i de l'aprenentatge del francès, en trauria molt de profit en els anys a venir. Del seu pare, reconeixia que va aprendre el gust per l'estudi i talment la curiositat pel món exterior. De la seva mare, molt religiosa, va aprendre algunes tradicions i molts dels costums locals, i potser l'interès per la poesia.
Cal dir que les tradicions i costums es trobaven lligades estretament al calendari litúrgic, que actuava com a veritable ordenador cronològic de les activitats lúdiques del Sant Boi noucentista. Martí sempre va mantenir una relació estreta amb els rectors de la parròquia santboiana. Molt bona part de la seva obra escrita anirà lligada a la història d'aquesta institució ‑en el vessant local‑, a les diverses manifestacions artístiques o a les mostres de la religiositat popular.

ELS ANYS D'ACTIVISME SOCIO‑CULTURAL (1913‑1936)
La forta dinàmica social del moment històric i una decidida personalitat permeteren que ‑progressivament‑ fos present i co‑particep ‑tot col.laborant en diverses entitats‑ de bona part dels esdeveniments sòcio‑culturals més importants, que es van anar succeint a Sant Boi fins a l'esclat de la Guerra Civil de 1936‑1939.
L'interès pel món de les lletres l'evidencià ben aviat, i a partir ‑sobretot‑ d'una vocació poètica molt prematura que va desenvolupar, a tot el llarg de la seva vida, amb molt d'encert.
De l'any 1913 coneixem la publicació d'un dels seus primers treballs a la revista juvenil DE TOTS COLORS. Es tracta d'un sonet ‑sense títol‑ de tema amorós. El reproduirem ‑pel seu interès‑ tot respectant la grafia original d'un elaborat i lliure català pre-normatiu:
Era tarda de Juny, plàcida y pura:
el sol a l'Occident ja devallava:
tot sol dintre'l bosc jo passejava
embriagant‑me de l'hora en la dolçura.
Pujares lentament de la planura:
jo sens donarmen compte m'acostava ...
El raig darrer del sol t'il.luminava
mimbant de llum ta màgica figura !.
Quina hora de quietut y de dolcesa !.
No t'havia vist mai, ni't coneixia,
prô l'ànima't va dir: Germana aimada
I els aucells que cantaven amb tendresa
me sembla que en sa dolça melodia
van dirme que m'erats destinada !.
Els Jocs Florals de l'Ateneu Familiar
L'any 1916, quan en tenia 18, Carles Martí era secretari de l'Ateneu Familiar (creat l'any 1913) entitat sorgida d'una escissió de l'Ateneu Santboià. Per la Festa Major d'aquell any, es celebrarien els primers Jocs Florals de la Vila; una bona part del pes organitzatiu va recaure sobre Martí. D'aquell treball en trauria molt bones coneixences i relacions amb destacadíssims literats.
El jurat d'aquell premi estava presidit per Mossèn Frederic Clascar, i noms com Josep M. Folch i Torres, Jordi Rubió i Balaguer o Josep M. de Sagarra, actuaven com a vocals. La participació seria d'un alt nivell, que de ben segur devia possar difícils les coses al jurat; van obtenir premis: Josep Baucells i Prat, Josep Carner, Carles Riba, Mn. Alfons Ramírez, Lluís Bertran i Pijoan, Mn. Llorenç Riber, Eudald Duran, Miquel Ferrà i Xavier Bonfill i Trias.
D'aquells anys, d'intensa relació amb el món de les lletres, li coneixem diverses col.laboracions literàries a les revistes "ESPLAI", "OR I GRANA" (local) i un bonic poema "El camí" publicat al Calendari de la revista "EN PATUFET" de l'any 1921. Alguna de les seves composicions poètiques fou musicada i editada en forma de partitura. Una d'elles "Corpus" fou editada conjuntament amb un poema de Mn. Cinto. També li coneixem, alguns guardons, obtinguts en certàmens poètics.
A la ratlla dels 25 anys, es casaria (1923) amb Concepció Oliveras i Torres (1900‑1972), que pertanyia a una de les més influents famílies polítiques de la veïna població de l'Hospitalet de Llobregat. A partir d'aquell moment es va responsabilitzar de l'administració d'una hisenda molt important, sorgida de la complementació de les aportacions particulars dels dos cònjuges. L'administració de la hisenda familiar, la va complementar amb l'exercici directe de la pagesia. Ell mateix deia en una entrevista que havia fet de pagès durant 70 anys, durant tota la seva vida activa.
Carles Martí i la Biblioteca Popular de Sant Boi
L'any 1925 un grup de santboians, amb grans inquietuds culturals, van llançar la proposta de creació d'una Biblioteca. Col.laboraria des dels primers moments en la Comissió creada a aquest efecte i formada, a més a més, per: Joan Ollé, Josep Marieges, Joan Font, Pau Parès, Antoni Gimènez, Gustau Rión i Miquel Reynard.
Els treballs d'aquesta Comissió donaren resultats ben aviat, i el 14 de març de 1926 s'inaugurà la Biblioteca Popular de Sant Boi. En aquesta entitat va trobar la plataforma adequada i el suport necessari, per realitzar infinites activitats culturals. Hi romandria fortament vinculat, fins a la seva mort.
Tot i proposar‑li una infinitat de vegades, sempre defugiria l'acceptació de qualsevol càrrec en les successives juntes directives. El seu tarannà inquiet i les seves obligacions professionals, li impedien de vincular‑se ‑en excés‑ a estructures estables, si bé, el seu treball com a dinamitzador cultural des d'aquella entitat fou vital per a la població durant més de 30 anys.
Incidí des dels primers moments, per tal de dotar l'entitat d'un bon fons de llibres i publicacions tècniques sobre agricultura que permetessin als pagesos santboians de millorar els coneixements sobre productivitat i qualitat. A finals de 1930, va impulsar la celebració de diverses conferències d'interés agrícola (posteriorment editades) i a l'octubre de 1931, amb Antoni Gimènez i Miquelarena, organitzaren a la Biblioteca una "Exposició de Roses" de l'internacionalment reconegut cultivador de Sant Feliu de Llobregat, Pere Dot.
Martí, a partir de converses mantingudes amb Xavier Bonfill i Trias, endegaria una campanya per tal de recuperar el nom de la vila i abandonar la llavors "oficial" versió castellana. La Biblioteca Popular assumiria la proposta i amb l'adhesió d'altres entitats seria presentada al consistori ‑obtenint l'aprovació‑ pel febrer de 1933.
Altres activismes: el Centre Català i l'USAC
L'any 1931 va participar en la fundació a Sant Boi del Centre Català, una societat que seguiria les posicions polítiques del catalanisme més moderat. Arribaria a ser‑ne el comptador durant la presidència d'un altre important santboià, Baldiri Aleu; l'introductor del rugbi a Catalunya. També arribaria a estar afiliat a la Lliga Regionalista, tot i que no tindria més que intervencions privades ‑molt puntuals‑ en el camp polític.
El desembre d'aquell any va participar en l'Exposició‑Concurs Frutícola (bàsicament de pomes) que va organitzar la Biblioteca Popular. Obtingué el Premi al gust artístic i a la millor presentació.
Entre els anys 1932 i 1936 va ser un dels directius del Sindicat Agrícola de Sant Boi, responsabilitzant‑se directament ‑i amb molt d'èxit‑ dels contactes per a l'exportació internacional de la producció frutícola i hortícola del Pla del Llobregat.
D'aquestes bones relacions, que va tenir amb la major part d'entitats de la vila, l'any 1932 va organitzar l'Exposició de Fruites del Pla del Llobregat, que celebrada conjuntament pel Sindicat Agrícola, l'Ateneu Santboià i la Biblioteca Popular, esdevindria el precedent directe de l'actual Fira de la Puríssima. Aquesta exposició, on va ser present el President de la Generalitat, Francesc Macià, obtindria un gran èxit de públic (milers de visitants) i diverses ressonàncies tant a la premsa nacional com internacional.
En l'efervescència política del període republicà, i a partir de la seva vinculació al Sindicat Agrícola local participaria activament en la plataforma moderada de l'USAC (Unió de Sindicats Agrícoles de Catalunya). L'USAC cercava una participació més decidida dels sindicats locals en la definició del desplegaments legals i jurídico‑administratius per al camp català. Les seves posicions pretenien esdevenir un punt intermedi entre les posicions de força mantingudes per sindicats de treballadors (Unió de Rabassaires, grups pròxims a CNT, etc.) i les posicions immobilistes de l'IACSI (Institut Agrícola Català de Sant Isidre) que estava controlat per importants hisendats i terratinents, essent força crític amb l'acció de govern de la Generalitat republicana.
Al setmanari PAGESIA "portaveu dels agricultors organitzats i defensor de la producció agrària", que era l'òrgan d'expressió de l'USAC, s'hi localitzen moltes cròniques comarcals i diversos treballs sobre fruticultura realitzats per Carles Martí. L'any 1934, el nostre biografiat, va arribar a tenir el càrrec de vice‑president de la secció de mutualitats d'aquella Unió de Sindicats, tot desenvolupant una interessant tasca social, com sembla que es desprèn dels diversos treballs publicats en aquell mateix setmanari.
En un altre ordre de coses, aquell mateix any col.laboraria en les tasques d'organització de la XXII Festa del Pedal, celebrada a Sant Boi el 27 de maig, essent el tresorer del Subcomitè local. Aquella festa ciclista tingué un gran èxit de participació i de ressò a la premsa barcelonina.
L'any 1935 participà i col.laborà en els Jocs Florals de la vila, organitzats conjuntament pel Centre Català, Biblioteca Popular i Ajuntament i que comptaren amb una molt abundant participació; algunes composicions d'escriptors locals tingueren un nivell de qualitat alt.
A l'abril de l'any següent, el 1936, seria l'ideòleg i principal dinamitzador de l'Exposició de Puntes de Coixí Típiques del Pla del Llobregat (celebrada entre els dies 12 i 14 d'abril) que van organitzar, conjuntament, les següents entitats i institucions:
     ‑ Biblioteca Popular de Sant Boi
     ‑ Ajuntament de Sant Boi
     ‑ Foment de les Arts Decoratives
     ‑ Cercle Artístic
     ‑ Institut de Cultura
     ‑ Círcol Artístic de Sant Lluc
     ‑ Generalitat de Catalunya
En aquesta exposició ‑amb gran èxit de públic i ressò de premsa‑ hi hagué la participació de "Puntaires" de tot Catalunya, que exhibiren magnífics treballs de l'art del boixet. A la nostra població es coneix la pràctica d'aquesta activitat artesana des de mitjan segle XVIII, quan fou introduïda com a formació ‑específica‑ femenina davant l'exclusió ‑forçosa‑ de la dona als ensenyaments primaris.
Totes les activitats de dinamització, endegades per una vocació d'activisme social, s'estroncarien dramàticament amb l'esclat de la guerra civil. En els primers mesos del conflicte, caracteritzats per la lluita pel control i restabliment de l'autoritat per part de les institucions republicanes, Carles Martí i Concepció Oliveras, patirien alguns problemes per la seva condició de grans propietaris (cal indicar que bona part de la riquesa rústica de la família pertanyia a l'herència de la seva dona).
Carles Martí intervindria amb d'altres santboians per tal d'evitar ‑com ell mateix deia‑ "una trinxerada" per part d'alguns elements incontrolats de la FAI, sobre un grup de detinguts polítics que hi havia en aquells moments a la població. Aquesta intervenció ‑desconeguda en els detalls‑ l'obligaria a deixar Sant Boi, per raons de seguretat, durant un parell de mesos.
La seva dona, Concepció, participaria durant tota la seva vida en campanyes benèfiques i de suport a l'Asil de Sant Josep. En els anys de guerra, tot i el control indirecte sobre les seves activitats, organitzaria actes de suport als pobres i necessitats de la vila. Un segment de població que, en paral.lel als problemes del bàndol republicà ‑ritme advers del conflicte‑, augmentava dia a dia.
Posteriorment, i per relacions d'amistat i reconeixement social, va gaudir de la protecció d'alguns destacats militants i dirigents polítics locals vinculats, bàsicament, a organitzacions nacionalistes: Esquerra Republicana i Estat Català. Amb la derrota republicana i l'ocupació de Catalunya (1939), Martí va viure una situació inversa. Va intercedir, davant de les noves autoritats, en favor d'alguns represaliats ‑que ho eren‑ per les seves conviccions polítiques.
El 25 de gener de 1939, tropes marroquines de l'exèrcit franquista entraven a Sant Boi. Molta població havia estat evacuada pocs dies abans per por a represàlies. Començava un període de crisi en tots els àmbits. La societat civil santboiana romandria ‑gairebé‑ desapareguda durant una llarga temporada.
Molts dels dinamitzadors locals (en qualsevol activitat social) es trobaven a l'exili, a la presó o bé en una situació de semiclandestinitat. Dels que restaven a la població, la majoria es trobaven inhabilitats per a l'exercici de càrrecs de representació pública; tant en els àmbits de l'administració com en els civils.
El mateix Martí no va poder escapolir‑se d'aquella onada repressiva, havent de patir un període ‑curt‑ d'internament penitenciari a l'espera que les noves autoritats verifiquessin el corresponent expedient de depuració. D'aquells difícils moments es conserven (a l'Arxiu Històric Municipal) dues emotives cartes ‑que Martí rebria durant el captiveri‑ que li foren adreçades per la seva esposa, Concepció.
Per als que podien moure's públicament, l'escàs marge de maniobra que permetia el nou règim, els feia inviable qualsevol activitat fora dels canals orgànics: Falange, Frente de Juventudes, Auxilio Social, Acción Católica, ...
L'any 1941, i arran de l'administració del sagrament de la confirmació a més de 800 joves de la població (no s'havia pogut celebrar aquesta cerimònia religiosa durant uns quants anys), el matrimoni Martí‑Oliveras apadrinaria al jovent de la població en uns oficis solemnes que foren celebrats pel mateix bisbe de Barcelona: Monsenyor Díaz Gomara.
El 1945, ocuparia el càrrec de tresorer al "Patronato Local de Homenaje a la Vejez". Aquest Patronat, engegaria diverses actuacions i iniciatives lúdico‑assistencials ‑a partir de la coordinació de les diverses institucions locals‑ de suport a la tercera edat.

EL REFUGI DE LA HISTÒRIA
Durant un temps, Carles Martí estaria immers en activitats d'administració i de recuperació de la hisenda familiar. Això es feia enmig de grans dificultats, derivades del bloqueig de les exportacions i del desmantellament de les xarxes tradicionals d'intercanvi i comercialització, i així mateix de l'entrebanc que representava el rígid control que exercien les autoritats franquistes sobre la producció.
No podent restar inactiu en la seva maduresa personal, ajudaria el professor Jordi Rubió i Balaguer, en la recuperació i ordenació de la documentació de l'Arxiu Parroquial de l'església de Sant Baldiri, que es va salvar de les flames l'any 1936. Aproximadament, entre els anys 1940 i 1942. Martí explicava que:
     "[...] No vaig tenir contacte amb les lletres fins als quaranta anys. Fou l'any 38 o 39 quan em vaig trobar davant d'un inesperat treball. [...]"
Aquest treball era l'article d'aproximació històrica que Mossèn Alfons Ramírez havia presentat ‑tot obtenint premi‑ als Jocs Florals de 1916. El posterior contacte directe amb l'Arxiu Parroquial, li permetria de treballar directament la documentació que havia servit de base a les investigacions de Mn. Ramírez.
Martí va continuar, durant tres anys més, l'ordenació i catalogació sistemàtica d'aquell arxiu. Insistia, modestament, a afirmar que tot el mèrit havia estat del Dr. Rubió, una de les màximes autoritats catalanes en la matèria:
     "[...] La veritat es que jo, no vaig aprendre mai a arxivar, però com estava al seu costat i veia com ho feia ell, l'imitava. Mes tard, va haver de marxar. Recordo que varem omplenar més de cinc mil fitxes [...]"
En trobar‑se sol, és quan va poder adonar‑se de la important tasca a realitzar; dura, però altament gratificant:
     "[...] Em trobava davant d'una font molt important de documents sobre Sant Boi. [...]"
Va cercar alguns col·laboradors que, "no sabien el que portaven entre mans i jo encara menys".
La manca de formació tècnica per endinsar-se en la lectura i anàlisi paleogràfica de la documentació antiga, fou superada ‑de manera progressiva‑ amb l'hàbit que adquiria de l'experiència, amb el dia a dia. La desconeixença generalitzada del passat santboià no facilitava ‑gaire‑ el seu treball. Però, deia què, quan "cercava alguna cosa, en trobava tres".
Les seves eines de treball (fitxes, quaderns i qualsevol tros de paper on es pogués escriure) superaren ‑amb els anys‑ la xifra de 10.000 unitats documentals, actualment dipositades a l'Arxiu Històric Municipal de Sant Boi.
Els seus primers treballs de caire històric, es publicarien a la revista NAVIDAD, un petit focus de resistència cultural que, tot i el control exercit per Acció Catòlica, s'aixoplugava sota la protecció de l'Església catalana. A més a més, comptaria amb el suport de la seva dona; aquesta era una de les responsables de la secció local, femenina, de "Acción Católica Parroquial" en aquells anys de postguerra.
La lenta recuperació de la societat civil
Una de les tasques on Martí també va col.laborar, va ser en la recuperació de la Biblioteca Popular. En plena guerra civil, la Biblioteca fou municipalitzada i es produí l'extinció ‑forçosa‑ dels seus organismes directius. L'any 1941, després de vèncer molts obstacles administratius, va poder reiniciar les seves activitats i el 1949 passaria a ocupar la seu actual a la planta baixa de "Cal Silio" al carrer Major. Un cop restablerta l'entitat, Martí hi va impulsar noves activitats culturals:
El 1950 una exposició retrospectiva sobre la figura de Francesc Matheu i Smandia, literat i rector de la parròquia santboiana durant el darrer terç del segle XVIII. L'any següent va participar activament en els diversos actes de celebració dels 25 anys de l'entitat. Amb el treball, Història de la Vila. Assaigs, va guanyar un dels premis del concurs literari.
Aquest treball va ser una de les bases sobre la qual bastiria el primer llibre Notes històriques de la vila, que seria publicat l'any 1952 per la mateixa Biblioteca Popular amb un pròleg del Doctor Jordi Rubió i Balaguer, on s'apuntava la important tasca que tenia encara per fer Carles Martí:
     "[...] al costat del detall, no manca a l'autor la visió sintètica i orgànica del conjunt de la vida de la població i no menysprea cap nota que ajudi a marcar‑ne el relleu dins del curs dels esdeveniments. (...) des d'ara vé obligat a acabar‑nos de donar allò que hem vist que tenim dret a esperar d'ell. [...]"
Aquella important tasca s'evidenciaria també el 27 de setembre de 1953, amb la conferència que sobre "Art Antic a la vila de Sant Boi" va donar davant d'una sala, la de lectura de la Biblioteca Popular, plena de gom a gom. Aquella conferència, a més a més de tenir un caràcter divulgatiu, es convertia en un balanç, gairebé en un inventari de postguerra de les potencialitats ‑fins llavors força desconegudes‑ del patrimoni arquitectònic local.
Però la seva tasca científica, no es va limitar ‑només‑ a la divulgació històrica: aquell mateix any i gràcies a un document redactat el 1826 per Fra Pere Puig (prior de l'antic convent dels Pares Servites) es pogueren localitzar i excavar les Termes Romanes.
Tres anys després (1956) va publicar un dels seus treballs més importants: el volum recopilatori Estampes santboianes del segle XVII on penetra en un segle ‑fosc‑ caracteritzat per tensions, conflictes polítics i greus dificultats econòmiques. El pròleg fou escrit pel Dr. Frederic Udina Martorell, que lloaria tant la qualitat literària com el rigor històric dels estudis d'en Carles Martí:
     "[...] Mai hem cregut que la Història sigui monopoli de ningú, ni exclussiva dels erudits professionals, menys encara la Història local quan la persona que l'escriu té una exquisida discreció i demana l'assessorament de persones especialitzades com ha fet el nostre autor, que ha volgut sempre aconsellar‑se d'un gran Mestre, tant exquisit com ell i d'una gran finor d'esperit. [...]"
Cronista de la Vila.
Després d'aquestes importants fites personals, i per una proposta de VIDA SAMBOYANA (revista local creada a la darreria de l'any 1955, adscrita a la premsa del Movimiento) amb el suport incondicional de la Biblioteca (on es trobava la redacció de la revista) i d'altres entitats santboianes, li fou atorgat pel Consistori el mes de març de 1956 el títol honorífic de "Cronista Oficial de la Villa".
Un càrrec que s'encarregaria de revalidar, any rera any, amb una ingent tasca divulgadora. En aquesta revista va trobar una fórmula valuosíssima, que li permetria d'arribar al gran públic. D'un contracte per col.laborar‑hi durant un any, van sorgir vint anys d'articles. Mes rera mes, va anar confegint petits bocins d'història que ens permeten anar recomposant l'immens trencaclosques del passat santboià. La seva obra constitueix, i ho continuarà essent encara durant bastant temps, l'eina bàsica d'introducció per als nous investigadors.
Tot i els condicionants polítics del moment i de la censura ‑i autocensura‑ del medi periodístic, va reflexionar seriosament sobre les transformacions territorials (naturals i urbanístiques) del poble que ell estudiava i que veia ‑impotent‑ com li desapareixia dia a dia arrossegat per l'especulació urbanística i la despersonalització ‑forçada‑ que comportava l'aparició sobtada de barris marginals a la perifèria santboiana.
Sant Boi, que era un jardí del Llobregat (com es pregonava a començaments de segle) es convertia en una més de les moltes ciutats‑dormitori (absolutament despersonalitzades) de la rodalia de Barcelona.
Aquestes dificultats, no impediren que Martí mantingués sempre una posició de fermesa en les seves posicions personals. Això ho evidenciem entre d'altres aspectes en l'ús de la llengua catalana: primer a NAVIDAD i després a VIDA SAMBOYANA, i gràcies a l'esforç i coherència de diversos col·laboradors (Carles Martí, Arcadi Mestres, Joan Ollé, Enric Mestres, els germans Goicoechea, ...) esdevindrien, des del primer número, publicacions sobresortints en la reivindicació de l'ús públic del català. A més a més, s'utilitzava amb un nivell de qualitat literària molt bo.
Martí afegiria a la divulgació escrita una activa tasca de conferenciant, tant a les sales culturals de la nostra població com a través de les ones radiofòniques, mitjançant el "Boletín Histórico del Instituto Municipal de Historia" que retransmetia Radio Barcelona i on va col.laborar intensament durant bastants anys. En aquest mitja es va poder relacionar i intercanviar informació amb alguns dels més prestigiosos historiadors d'aquell moment: Duran i Sanpere, Serra i Rosselló, Udina i Martorell, Serra i Ràfols, els germans Verrié, Mn. Josep Sanabre, els Ainaud de Lasarte, etc.
D'aquest anys també coneixem treballs de Carles Martí a la major part de publicacions periòdiques de la comarca (PRAT, LABOR ‑de Santa Coloma de Cervelló‑, Butlletí Municipal de l'Hospitalet, LLOBREGAT ‑Martorell‑, ... ) i a diversos programes de Festa Major.
L'any 1965 es va publicar el seu tercer llibre que va dedicar a l'estudi del desenvolupament i als efectes que a Sant Boi, produiria la Guerra de la Independència de 1808‑1814. El treball es complementava amb dos dels seus millors articles: "El carrer Major" (on va nèixer) i "Les Armes de la Vila" (sobre els escuts locals i d'altres senyals d'identitat sigil·logràfica).
Aquest mateix any va rebre un important homenatge popular, arran de la iniciativa de VIDA SAMBOYANA. Lluís Jordi Giménez va escriure, aquell mateix any, un emotiu article titulat: Carles Martí, Gràcies.
     "[...] El santboianisme d'En Carles Martí és radical. Cal veure, com dèiem, la simpatia i el respecte de què gaudeix en tots els graons socials de la vila. No figura en cap estament ni tampoc, i això és més difícil, està encasellat en cap matiç d'idees preconcebudes. Es un santboià de soca‑rel. [...]"
L'homenatge fou celebrat dintre dels Sopars Anuals que celebrava la revista VIDA SAMBOYANA i tingué una gran participació popular. Es va aconseguir ajuntar a les taules de l'Ateneu Santboià ‑potser per primer cop en molts anys‑ persones de diverses generacions i d'ideologies enfrontades.
Els actes tingueren un gran ressò: passant per la premsa barcelonina i arribant fins i tot a Roma, ciutat des d'on Pau VI li faria arribar la seva benedicció apostòlica, tot fent‑la extensiva al conjunt de la població santboiana. Aquest reconeixement satisfaria molt un home de profundes conviccions religioses com Carles Martí.
Va coincidir, tanmateix, amb la commemoració del Mil.lenari de la Vila (965‑1965) que no va passar desapercebut a Martí. Hi dedicà diversos articles. Aquests van ser recollits en forma de petit llibre l'any 1968, amb una petita presentació a càrrec de Jaume Codina i Vilà, l'historiador pratenc:
     "Heus ací un nou recull històric de Carles Martí: una trentena de planes que aviat ‑massa aviat‑ són llegides; però que tenen el pes i duen la ressonància de tot un llibre fet i tret. L'historiador ens hi ofereix unes claricies del fosc i agitat món de la Reconquesta, tan mal conegut a casa nostra; d'aquesta vila estratègica al cap del Llobregat, porta sud de Barcelona, d'excepcional importància; del seu hàbit ètnic i lingüístic; de la duresa de la vida inherent a l'època i el lloc. La vella ALCALE o fortalesa sarraïna se'ns aclareix per uns moments [...]"
L'1 d'abril de 1972, trobant‑se Martí camí dels 74 anys, va morir la Sra. Concepció Oliveras. Aquest fet va ser molt sentit per Martí, que després de 48 anys de vida en comú, ara, es va trobar sol. D'aquell matrimoni no havia sorgit descendència. Aquest fet, que havia acceptat amb resignació cristiana, l'havia amoïnat ‑força‑ anys enrera.
L'afectació es va fer evident també en la seva producció divulgadora, que es ressentiria durant un parell d'anys. A la revista VIDA SAMBOYANA, no hi van faltar, però, els seus treballs: molts articles havien estat escrits anys abans i d'altres eren reedicions lleugerament retocades.
Per ajudar‑lo a tirar endavant en aquells moments i talment encarregar‑se de l'administració de l'immens casal on va viure durant bona part de la seva vida, es va traslladar a viure amb ell, la Sra. Encarnació Gajo (nascuda l'any 1908) que havia estat cunyada de la Sra. Concepció Oliveras.
La Sra. Gajo, vídua des d'uns quants anys enrera, es va casar en segones núpcies amb Carles Martí a finals de l'any 1973. Van conviure junts catorze anys, fins a la mort d'aquest.

OBRINT CAMI A LES NOVES GENERACIONS
A principis dels anys setanta la nostra vila havia pres una fesomia urbana molt allunyada del poble que havia vist nèixer Martí. Al llarg de 25 anys la població santboiana s'havia multiplicat per cinc. Es patien tot tipus de problemes estructurals. La major part de barris perifèrics es mantenien totalment al marge de la dinàmica local de recuperació sòcio-cultural que ‑amb més o menys encert‑ s'esdevenia a Sant Boi des de l'any 1939.
En paral.lel, però, es generaven noves iniciatives vinculades als interessos i inquietuds d'una nova societat que estava forçant des de molts àmbits (culturals, socials, sindicals, polítics...) la reforma de l'estructuració política de l'envellit règim franquista.
Malgrat trobar‑nos en la fase final d'aquell règim polític, les autoritats municipals santboianes es trobaven fortament lligades a les estructures del "Movimiento Nacional" que ressorgia amb una certa empenta a partir de les diverses reformes parcials (1959, 66 i 69) que s'estaven efectuant sobre les obsoletes estructures de l'estat. Aquestes intentaven fugir ‑amb cert èxit‑ de l'esperit revengista, que les havia caracteritzat, des dels primers dies de la postguerra.
Tot i aquesta circumstància adversa, la voluntat popular santboiana aconseguia fer‑se sentir de tant en tant, en una tasca no exempta de dificultats. Talment com 40 anys abans, i a partir del pregó de Festa Major de 1971 (llegit pel periodista Segura Palomares) es promogué una campanya de recuperació del nom tradicional de la vila: Sant Boi de Llobregat. La comissió local de Festes i Relacions Públiques va presentar una petició en aquest sentit que fou aprovada pel Consistori el mes de març de 1973.
El batlle d'aleshores, Josep Figueras, va demanar a Carles Martí la redacció d'un informe històric per tal de donar suport a la proposta quan aquesta fos presentada als organismes superiors competents en aquesta matèria (l'informe pot consultar‑se a VIDA SAMBOYANA ‑ desembre de 1974). El govern de l'Estat va acceptar el 16 de juliol de 1976 la utilització del topònim català, a canvi de mantenir oficialment ‑al mateix temps‑ la versió castellana. Es va publicar finalment el decret presumptivament "normalitzador" al BOE del tres de setembre d'aquell mateix any.
L'any 1974, s'elaboraria un "Plan Parcial del Nucleo Antiguo de San Baudilio de Llobregat" que tenia per objecte la protecció del "Puig del Castell" constitutiu en el seu conjunt del nucli històric de la vila. El treball de l'equip tècnic municipal encapçalat per l'arquitecte Josep Riera es va basar en els treballs històrics de Martí. Malauradament, els esdeveniments polítics dels anys següents dificultaren enormement el treball de l'administració local santboiana, que per diverses circumstàncies ‑que no vénen al cas‑ es mouria en una provisionalitat molt nefasta. Quan es va normalitzar la situació, a partir de 1979, aquell pla havia quedat absolutament oblidat ...
En la segona meitat dels anys setanta i paral·lelament a la "Reforma" política, desapareixia VIDA SAMBOYANA. Tot i intentar confegir‑se publicacions continuadores LA VEU DE SANT BOI, LA VEU DEL POBLE, CAP DE LA VILA ...; i també altres esforços editorials locals, es perdé aquella connexió ‑mensual‑ estable entre els membres de la societat civil santboiana. L'habitual col·laboració de Martí es va trobar a faltar. L'apertura política hauria permès obrir nous camins i possibilitats a la seva tasca divulgadora.
Aquell mateix any de 1979 es va publicar el seu cinquè llibre L'Esclavitud a la vila. El retaule de Lluís Dalmau i altres assaigs que recollia diversos treballs ‑alguns molt interessants‑ que restaven dispersos. El llibre (publicat novament amb el suport de la Biblioteca Popular) va dur un pròleg del Dr. Josep Madurell i Marimon, de la Reial Acadèmia de Bones Lletres:
     "Enguany, amb motiu del 80è aniversari de Carles Martí i Vilà, il.lustre cronista de la vila de Sant Boi de Llobregat, es tributa un merescut homenatge commemoratiu de tan emotiva efemèrides, amb la publicació del present llibre, en el qual l'erudit lector trobarà recollida una nodrida i selecta col·lecció de més de quinze assaigs històrics, tots ells resultat de l'incessant i fructuosa investigació (...)"
El desembre de 1982, Martí, va fer una molt emotiva presentació de l'exposició d'homenatge a Ramon Mas i Campderrós, commemorativa del 30è aniversari del descobriment de les Termes Romanes. L'exposició fou organitzada pel Grup de Recerques Arqueològiques i per l'Associació d'Amics del Museu de Sant Boi, joves entitats, a què Martí donaria un decidit suport i que juntament amb el Centre d'Estudis Santboians recollien la torxa que aquells dos amics havien encès anys enrera.
Per pròpia iniciativa, l'ajuntament de la vila va proposar que li fos lliurada a Carles Martí la medalla d'or de la vila. Aquesta proposta va comptar amb l'adhesió ‑entre d'altres‑ del Centre d'Estudis Comarcals. Finalment, l'onze de setembre de 1983 se li lliuraria aquell guardó (concedit per unanimitat dels membres del consistori en el Ple Ordinari del mes de juliol), en un acte d'homenatge celebrat a la sala d'actes de l'Ajuntament i que reuní velles i noves generacions de santboians, talment com en aquell altre acte de 18 anys abans.
L'any següent el Centre d'Estudis Comarcals, es va unir als homenatges i reconeixements públics a la figura de Martí. En un acte celebrat a la Casa de Cultura de Cornellà el van fer soci d'honor d'aquell Centre, i li lliuraren una placa commemorativa, que agraïa l'ingent treball desenvolupat per Martí en benefici del coneixement comarcal.
Una de les seves darreres trobades amb el públic santboià es produí la tardor de 1984 amb motiu del I Curset d'Història de Sant Boi. Martí va fer la presentació d'aquell curset organitzat per L'Oreig, Grup d'Acció Cultural.
Cal remarcar, que s'obtingué una elevadíssima participació amb més de tres‑cents inscrits en uns actes d'estricta dimensió intel.lectual. Un fet ‑gairebé‑ insòlit pels temps que corren. Les conferències de Ferran Puig, Jordi Garcia, Mn. Lluís Alonso i del Dr. Jaume Codina, esdevenien un dels millors homenatges que podia esperar Martí, als 86 anys. Tenia el convenciment que el futur de la recerca històrica sobre les coses santboianes quedava garantit per aquests i per d'altres investigadors i investigadores locals.
L'any 1986 es van publicar els dos darrers llibres de Martí. Per una part L'Oreig li va publicar un recull de Records i costums santboians que van ser prologats per la Sra. Montserrat Rubió i Lois, filla del Dr. Jordi Rubió i Balaguer:
     "[...] L'admiració perdura. Cada dia m'emociona més aquesta tasca que es va imposar Carles Martí, d'ensenyar‑nos a estimar la nostra vila, sense que això interferís amb la seva tasca primordial, la pagesia. [...]"
I per l'altra l'Ajuntament, publicava un recull d'articles que van versar sobre Els Oficis a Sant Boi, cent anys enrera i que va ser presentat per l'alcalde Xavier Vila i que compta amb un interessantíssim pròleg de Manuel Goicoechea i Orsolich, on es feia una primera aproximació sintètica a l'obra de Carles Martí:
     "[...] En aquest interessant recull, el nostre cronista de la Vila ens demostra que, si en altres escrits ha posat de relleu dignes personalitats que s'han destacat honorant la seva cultura, no ha oblidat tampoc altres persones humils, homes i dones, que amb el seu treball hàbil i pacient, veritable art manual, han prestat un gran servei a tots els habitants, proporcionant‑los elements indispensables, uns, i satisfent llurs il.lusions, altres. Sens dubte no s'ha sabut reconèixer prou bé el valor i el mèrit de les seves activitats. [...]"
El dia 7 de setembre de 1987, Carles Martí als 89 anys d'edat, va morir a causa d'un càncer de pulmó, que l'havia obligat a abandonar la vida pública i a recloure's completament a la seva llar des d'un parell d'anys enrera. L'acte de l'enterrament es convertí en un nou homenatge popular, on estigueren representats tots els estaments polítics, socials i culturals de la societat civil santboiana. D'aquella societat que tant li deu a Martí.
En els darrers temps, ultimava dos treballs que han quedat ‑aparentment i malaurada‑ interromputs:
     ‑ Una edició comentada del treball: "Manuscrit d'en Pau Porcet i Cases. Pagès de Sant Boi. 1788‑1856".
     ‑ Un Epistolari particular amb el Dr. Jordi Rubió i Balaguer, a qui coneixia des de 1916 i del qual conservava més de 150 cartes.
* * * * *
BIBLIOGRAFIA
Llibres:
     1952. Notes Històriques de la vila de Sant Boi de Llobregat
     1956. Estampes santboianes del segle XVII
     1965. Guerra de la Independència
     1968. Mil.lenari de la vila (965‑1965)
     1979. L'Esclavitud a la vila. El retaule de Lluís Dalmau i altres assaigs.
     1986. Records i costums santboians
     1986. Els Oficis a Sant Boi, cent anys enrera
Quaderns:
          ?. El barrio y la ermita de "Sant Pere"
          ?. Una fiesta popular en el siglo XVII
     1955. D. Luis Castells y Comas
     1964. Llorenç Presas i Puig (1811‑1875)
Obra dispersa:
     Col.laboracions literàries (1913‑1933)
     1913. "DE TOTS COLORS" (Barcelona)
     1919. "OR I GRANA" (Sant Boi)
     1921. Calendari d'"EN PATUFET" (Barcelona)
     1933. "ESPLAI" (Barcelona)
     Col.laboracions sobre temes agrícoles (1931‑1934)
     1931‑1932. "TRIBUNA AGROPECUARIA" (Barcelona)
     1932‑1934. "PAGESIA" (Barcelona)
     Col.laboracions sobre temes històrics (1940‑1987)
     1940‑1950. "NAVIDAD" (Sant Boi)
     1946. "LLOBREGAT" (Martorell)
     1949. "ATENEO SAMBOYANO" (Sant Boi)
     1950‑1954. "LABOR" (Santa Coloma de Cervelló)
     1951. "BIBLIOTECA POPULAR". Balance 1926‑1951. (Sant Boi)
     1955‑1956. "PRAT" (Prat de Llobregat)
     1955‑1977. "VIDA SAMBOYANA" (Sant Boi)
     1971. "UNIO ESPORTIVA SANTBOIANA". 1921‑1971. (Sant Boi)
     1973. "EL NOTICIERO UNIVERSAL" (Barcelona)
     1973. "TELE‑EXPRESS" (Barcelona)
     1974. "HOSPITALET" (Hospitalet de Llobregat)
     1977‑1979. "LA VEU DE SANT BOI" (Sant Boi)
     1980‑1987. "LA VEU DEL POBLE" (Sant Boi)
     1984‑1987. "ASETAC" (Sant Boi)
Desprès de la mort de Carles Martí, s'han reeditat diversos articles a les següents revistes i butlletins locals:
     - "LA VEU DEL POBLE"
     - "ASETAC"
     - "NAS DE BARRACA ... SANT BOI"
     - "L'EIX"

NOTA: El text i la relació de publicacions és la que consta a l’original, de 1992.

ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL DE SANT BOI DE LLOBREGAT