L'ONZE DE SETEMBRE (Vida Samboyana, novembre de 1976)


            El dia onze de setembre d'enguany grups de joves de totes les contrades catalanes omplen els carrers de Sant Boi.

            Els colors de la nostra senyera, quaranta anys amagada, senyorejaven per tot i es pot dir que eren més visibles que els mateixos que les portaven. Era el distintiu de tots ells.

            A les motxiles, al braç, a la camisa, en els cotxes, brillaven al sol amb un aire de pau i de festa, sobre un fons daurat, les quatre barres catalanes.

            Altres insígnies eren també presentes, deixant veure les variants complementàries dels seus ideals, però predominava sempre l'afirmació catalana que els havia aplegat a la nostra vila.

            El motiu de concentrar-se a Sant Boi era el d'estar soterrades a l'església parroquial de Sant Baldiri les restes de Rafel Casanova, l'heroi d'aquella diada, ferit a les muralles de Barcelona quan, en 1714, les tropes de Felip V, assaltaren la ciutat.

            Els actes de l'esdeveniment culminaren a la nostra plaça de Catalunya, que feia aquell dia honor al seu nom i prenia un aire juvenil de ciutadania que li esqueia i la dignificava.

            Plena completament, la gentada necessità tots els caps de carrer que hi convergeixen per encabir-se i oir els parlaments dels Srs. Roca, Carbonell i Octavi Saltor, que foren acollits amb grans aplaudiments i mostres d'entusiasme.


https://vimeo.com/59812629


            Al caient de la tarda i abans d'abandonar la població, s'aplegaren molts dels concorrents a l'església parroquial davant la tomba del Conseller Casanova, a l'altar de la Pietat, que assenyala una làpida que costejaren fa una cinquantena d'anys, les entitats catalanistes de Barcelona.

            El que signa té la impressió personal de que les despulles no estan a la tomba dels Martí de can Torrents, sinó a l'altar del Roser on tenien el vas sepulcral, els Bosch de Can Barraquer, casa en que on entrà de pubill i on anaren residint els fills i nets d'en Rafel Casanova. Si l'enterrat en l'altar de la Pietat, potser fou degut a les obres de construcció de l'actual temple, que estarien aleshores en plena activitat i potser també a l'estreta relació entre les dues famílies que havien emparentat en diverses ocasions.

            El cronista creu que mancaria el seu deure no fent les anteriors manifestacions i més encara si no fes constar el magne esdeveniment de que fou digne marc la nostra vila, que, a més de la manifestació d'unitat i d'amor a Catalunya, constituí una prova de la civilitat i la maduresa política que perduren i són el distintiu del poble català.

Carles Martí i Vilà

Cronista de la vila

Publicat: A VIDA SAMBOYANA (número 252, novembre de 1976, pàgina 54).

11 DE SETEMBRE (Vida Samboyana, octubre de 1976)


 
            La Historia de Cataluña es muy extensa.  Sus primitivos po­bladores fueron los íberos y sucesivamente vinieron a estable­cerse en ella los fenicios, griegos, cartagineses y romanos.  Sufrió en el siglo V la invasión de los bárbaros y en el siglo VIll, la de los árabes que el pueblo catalán rechazó con energía.  Desde fines del siglo IX, formó un condado independiente fundado por Wifredo, el Velloso, en el año 888.  En el siglo XIl, siendo Conde de Barcelona, Berenguer IV, enlazóse el condado con el reino de Aragón y éste con el de Castilla en 1479.  En 1640 se alzó en armas Cataluña entera contra el gobierno de Felipe IV y en la Guerra de Sucesión (1700-1714) tomó partido por el archiduque Carlos de Austria y ello le costó la pérdida de sus libertades, pues, vencedor Felipe V, abolió en 1714 los fueros de Cataluña, que nuestra región no logró recuperar hasta el año 1932, en el que el parlamento de la Segunda República Española le otorgó el Estatuto Autónomo por el que se rigió hasta el año 1939, en el que volvió a perder su autonomía.

            A nuestra villa le cupo el honor de ser elegida para la con­memoración del 11 de septiembre y dar con ello testimonio de fe al hombre que fue en aquella época el primer líder defensor de las libertades catalanas, D. Rafael Casanova.  Según medios informativos ofíciales, los asistentes a la celebración de la «DIADA» en la Plaza de Cataluña de Sant Boi, oscilaban entre las 30.000 y las 35.000 personas.  Creo sinceramente que estos datos no se ajustan a la realidad.  Nuestra plaza, abarrotada, tiene un superficie de 17.000 metros cuadrados y las calles ad­yacentes estaban repletas a rebosar.  Nuestro cálculo se apro­xima a las 100.000 personas y no comprendemos a qué puede conducir el aminorar o empequeñecer un acto histórico de un pueblo que sabe mucho de silencio y de “SENY”.

https://www.facebook.com/ahmsbl/photos/?tab=album&album_id=1103625363055215



            La voz del pueblo es la voz de Dios.  Está escrito: “La liber­tad no es otra cosa que aquello que las personas tienen dere­cho a hacer y que la sociedad no tiene derecho a impedir».  Es el derecho de obedecer sólo a la ley; porque, sabido es, que la libertad sin una autoridad fuerte e incólume, no es libertad al cabo del tiempo, sino anarquía y esto, los catalanes, lo sabemos muy bien, como también sabemos que la unión de la libertad y el orden es el último grado de la civilización y por consiguiente la perfección de la sociedad civil.

            Debemos empezar a razonar y de nuestro razonamiento ob­tener conclusiones que nos permitan discernir, en nuestra opi­nión, entre lo que está bien lo que está mal o entre lo que nos conviene o no nos conviene.  Dejarnos llevar por los demás es convertirnos en marionetas y sabido es que quien chilla más no es, generalmente, el que tiene la razón.  Debemos ver por nuestros ojos y no dejarnos llevar por verdades deformadas o verdades a medias.

            Es necesario desechar la mentira, el odio y las pasiones vio­lentas.  Pensar en que todos los ideales contienen una gran y loable ambición y que de diferentes doctrinas pueden obtener­se sugerencias e iniciativas que pueden conducir a un mundo mejor.  No hay pueblo en la tierra que haya, podido prosperar sin la influencia de una libertad de opinión que se traduzca en crítica constructiva.

            Todo debe hacerse por el pueblo, pero a condición de que la inteligencia, respaldada por la autoridad, lo refrende y discipline.

            La verdad es a veces un tanto dura, pero debemos apren­der a aceptarla con la mejor voluntad, sin apasionamientos des­mesurados que dan ocasión a inevitables fisuras.

            Sant Boi, tierra hospitalaria, fue escogida de nuevo para ce­lebrar la conmemoración de la «DIADA», después de 40 años de silencio ya que no de olvido.  Ondearon miles de banderas catalanas y, con fervor, se expresaron profundos sentimientos de amor a la tierra en que vivimos.  Nuestro pueblo es tierra viva, con historia, lenguaje y costumbres que no requieren de la revolución ni la violencia para entender el concepto nacional en una unidad que nada quiere saber de separatismos ni se­paradores.

  
ANTONIO RODRÍGUEZ RÓDENAS

 Publicat: A VIDA SAMBOYANA (número 251, octubre de 1976, pàgina 5).

TOT CATALUNYA, PRESENT A SANT BOI (Vida Samboyana, setembre de 1976)



            Èxit total era el comentari final que sentia arreu de Sant Boi, mentre la gent allí reunida anava marxant pels carrers cap a l’estació o cap als aparcaments dels cotxes. La gent del poble estaven també entusiasmats per l’èxit de la celebració de la Diada de l’onze de setembre en la seva pròpia vila. La plaça de Catalunya s’omplí de gom a gom, i hom creu que foren cent mil les persones que l’omplien juntament amb els que hi havia en els carrers que hi menaven.

            L’acte començà a un quart de sis de la tarda, quan la “speaker”, l’artista Maria Josep Arenós, demanà un minut de silenci per tots els qui han mort per la llibertat, i per l’última víctima, J. M. Zabala. Després –mentre encara arribaven riuades de gent- inicià el torn d’intervencions Miquel Roca Junyent, seguit per Octavi Saltor i Jordi Carbonell.

            El gran míting unitari de l’onze de setembre es va cloure amb el cant d’”Els Segadors”, dirigit per Oriol Martorell des de la tarima. El retorn de Sant Boi fou també impressionant.

“LA NOSTRA FORÇA ÉS I SERÀ TRIOMFANT”

“Ofegueu el que pugui dividir i tota intenció de partidisme”


https://www.facebook.com/ahmsbl/videos/1103966223021129/



            Ahir, l’honorable senyor Tarradellas, president de la Generalitat de Catalunya, adreçà als catalans, en commemoració de l’Onze de Setembre, el missatge següent:

            “Ciutadans de Catalunya:
            Si avui no podem commemorar la diada de l’Onze de Setembre com nosaltres voldríem. Si avui sentim més que mai el dolor de la nostra manca de llibertat. Si avui no oblidem els nostres empresonats i perseguits. Si avui som conscients del que representa la nostra fidelitat a Catalunya. Si estem ben units i som dignes del nostre poble, la victòria que obtindrem serà esclatant.
            No en dubteu, la nostra força és i serà sempre triomfant si posem la fervorosa voluntat de complir amb els nostres deures envers Catalunya.
            És per això que us demano ben fervorosament que ofegueu el que ens pugui dividir i tota intenció de partidisme, car no ha arribat encara el moment de fer-ho.
            Ara com ara, pensem solament en l’obligació que tenim de constituir una Catalunya que gaudeixi de llibertat, de benestar i de pau. Sense deixar, però, de lluitar, si cal, perquè tots els altres pobles d’Espanya retrobin també la llibertat per tal que puguin viure tan bé con els plagui.
            Davant la situació en què ens trobem, i del nostre futur, dissortadament no massa afalagador tant en l’ordre polític com en l’econòmic, crec que tot el que no sigui tenir-ho present i lluitar amb intel·ligència i sense complexes és un greu error que pot ésser dramàtic al nostre país.
            És per això que amb la nostra conducta de cada dia cal ésser exigent i, per tant, no deixar-nos emportar per promeses fal·lacioses i per il·lusions, per respectables que siguin, si aquestes no estan arrelades profundament a la nostra terra.
            Fem que el nostre poble tingui tothora la imatge que reflecteix la seva resolta voluntat de governar-se tal com nosaltres ho entenem, que vol dir aportar a la nostra vida nacional la llibertat, el progrés i la justícia social.
            Ciutadans de Catalunya, no oblidem tampoc que avui, la Diada de l’Onze de Setembre, representa la nostra irreversible determinació de fer tots els sacrificis que calgui per tal que la Generalitat de Catalunya reneixi més forta i esplendorosa que mai.
            Visca Catalunya. – Josep Tarradellas, president de la Generalitat de Catalunya.”

Article sense signar



Publicat: A VIDA SAMBOYANA (número 250, setembre de 1976, pàgina 3).

ALLIBERAR LES ILLES BALEARS


JOSEP FERRÉS I MARIGÓ

MEMÒRIES [fragment]


         "[...] Al cap de mig mes de la sublevació, es començava a parlar de la intenció d'alliberar les Illes Balears. Finalment, decidirem intentar‑ho, començant per les illes més petites i, quan aquestes illes ja fossin alliberades, calia recuperar la més gran. En aquesta illa s'hi havia de desembarcar per sorpresa, calia fer‑hi un "cap de pont". De nou s'organitzà una nombrosa expedició militar per intentar ocupar Mallorca.
         A Sant Boi s'intentà contribuir enviant una centúria per això es feu un allistament de voluntaris entre els membres dels partits polítics del poble. Entre els militants d'Esquerra Republicana i els d'Estat Català s'arribà als cent voluntaris. Setanta membres de la centúria eren d'Esquerra Republicana i els altres trenta eren d'Estat Català. Vàrem fer una gran bandera, amb les quatre barres, perquè fos l'ensenya de la centúria catalana en aquesta expedició a les illes Balears.

         A l'hora de formalitzar la inscripció dels voluntaris, jo vaig ser l'encarregat de confeccionar la llista perquè era el secretari d'Estat Català. Em vaig trobar amb un problema: només hi havia inscrits vint‑i‑nou dels trenta voluntaris previstos. L'Estat Català s'havia compromès a contribuir amb trenta homes a la "Centúria Rafael Casanova". Com que no n'hi havia cap més, no vaig voler ser un "capità manaia" que embarcava la gent i ell es quedava a terra, i em vaig inscriure. No vaig explicar el motiu a ningú. Certament, la meva posició era compromesa: era casat, pare de dos fillets petits, tenia esposa, pare i sogra que depenien de mi. Anava a una guerra i no a una festa major, per això no sabia que em podia arribar a passar.
         El dia oportú, ens n'anàrem amb un camió gran de Sant Boi vers el castell de Montjuïc, a Barcelona. Hi estiguérem una setmana. Durant aquest període, varem visitar les instal·lacions del castell. Una cosa que m'impressionà molt fou el lloc on pocs dies abans havien afusellat el general Goded, el qual havia estat condemnat per un consell de guerra. A terra encara hi havia restes de sang de la víctima.
         No vaig voler tornar a casa per acomiadar‑me un altre cop de la família, abans d'anar‑me'n. Alguns companys tornaren a Sant Boi però jo vaig preferir quedar‑me al castell i no fer passar més penes a la família perquè considerava que amb un acomiadament ja n'hi havia prou, i no volia fer‑ne cap més.
         La majoria dels voluntaris de la nostra centúria tenien al voltant de vint anys d'edat i, per això podien ser mobilitzats en qualsevol moment, en una o altra de les lleves que s'anaven demanant. Jo era una mica més gran i no m'afectava tan directament. El motiu que fossin a la centúria era bàsicament perquè allí es trobaven amb companys i coneguts de Sant Boi i això els evitava que, en una altra situació, haguessin de fer companys entre estranys. Per això el president del nostre partit els animà a allistar‑se a la centúria i, així, evitar ser mobilitzats.
         Vàrem embarcar un dissabte al vespre per fer el trajecte de nit vers Maó, la capital de l'illa de Menorca. Quan arribàrem al port, els primers que desembarcaren varen ser els de la CNT‑FAI. En canvi, nosaltres fórem els darrers de l'expedició de més de dos mil homes que havien arribat amb vaixell des de Barcelona per intentar ocupar l'illa de Mallorca. No me'n recordo del nom del vaixell que ens portà de Barcelona a Maó i tampoc me'n recordo del temps que trigàrem viatjant.
         No obstant això, el viatge es va realitzar perfectament, sense cap contratemps.
         Un cop acabada la nostra breu estada a Maó, ens férem novament a la mar, en un vespre fosc, vers l'illa de Mallorca. No sabíem certament que ens podia passar ni què podíem trobar. A trenc d'alba, arribàrem a la platja anomenada "Punta d'Amer". Quan vàrem ser tots a la platja, ens rebé el comandant Bayo amb una patriòtica salutació en nom de la República.
         Enaltí el nostre gest per haver vingut i, tot seguit, des d'unes muntanyes altes, all`s lluny, un canó d'artilleria ‑que seria de quinze i mig‑ començà a disparar‑nos. Ens donaren una colla de fusells màuser perquè els netegéssim i, un cop desengreixats, un company que ens esperava ens acompanyà vers on estaven les posicions avançades, al front de Portocristo, rebatejat com a "Porto‑Rojo". Vàrem estar ben bé una hora per arribar‑hi.
         Tot seguit, un cop tinguérem el fusell net de greix, en columna de tres vàrem emprendre el camí per arribar el més aviat possible allí on ens enviava el comandant Bayo. El canó no parava de disparar‑nos i els obusos passaven baixos sobre els nostres caps. Cada cop la por anava en augment. Cada cop que el canó disparava, ens feien ajupir el cap perquè no ens ferissin. Tants cops ho haguérem de fer que, finalment, ja ho fèiem mecànicament. Per desgràcia, el company Comes ferí el company Cervera que anava al seu darrere. Li va fer una ferida a la cara per la qual cosa el traslladàrem a un petit camp d'aviació per curar‑lo. Al cap de dos o tres dies, un avió feixista metrallà el camp d'aviació i, de resultes d'aquesta acció, ocasionà la mort del company Cervera. Aquest company fou l'única víctima mortal que tingué la Centúria Rafael Casanova, la qual no tornà a Sant Boi quan ens retiràrem de Mallorca.

         La mort del nostre company ens dolgué molt. Si bé no era del grup dels trenta d'Estat Català, era membre de la Centúria Rafael Casanova i era un company de la fàbrica. A això s'hi afegeix que fou un dels nostres companys que el ferí fortuïtament. Vàrem enterrar el company Cervera a la mateixa platja de Punta d'Amer.

         Pel camí estàvem tots molt cansats. Teníem molta set i volíem beure aigua. Varem trobar una cisterna i ens n'alegràrem molt perquè pensàvem fer‑nos un tip de beure, però un company que estava allà ‑dels primers que havien fet el cap de pont‑ ens advertí que l'aigua de la cisterna estava enverinada i que ell era allí per avisar‑nos. Quan sentirem aquesta paraula, a tots ens passà la set de cop. Aleshores encara vàrem continuar caminant una llarga estona i, quan arribàrem al front de Portocristo, tot seguit rellevàrem els companys que hi havia. S'anava a fer fosc i teníem intenció de reposar ‑si els feixistes ens ho deixaven fer.
         A la nit no hi hagué cap complicació ni contratemps. Els dies que estiguérem en els alts de Porto‑Rojo també foren calmats. Un dia, ens van ordenar que ataquéssim una posició dels enemics i, quan aquests se n'adonaren, varen respondre a l'atac amb una metralladora. No ens quedà cap altre remei que retirar‑nos a l'acte. Va anar ben just de poder tornar al lloc d'origen. Vaig haver d'amagar‑me darrere d'un marge de pedra que em protegia i, quan deixaren de disparar, en unes dècimes de segon vaig tornar al meu lloc. Darrere del mateix marge on estava, hi devia haver alguna persona morta perquè desprenia una forta olor; era un baf molt intens i insuportable.
         Cada dia hi havia el mateix per menjar: en els tres àpats que fèiem menjàvem figues i ametlles. Aquests fruïts els collíem dels arbres o els arreplegàvem del sol i, tot i que no estaven racionats i en podíem menjar tants com en volguéssim, eren la nostra única dieta.
         No teníem res més: estàvem abandonats. Semblava fet exprèssament perquè ens en tornéssim a Catalunya. Des de Madrid, el ministre socialista Indalecio Prieto no veia amb bons ulls l'alliberament de les Illes pels catalans perquè tenia por que Catalunya, juntament amb les Illes, es declarés independent, per la qual cosa posava tots els seus esforços en la defensa de Madrid. No volia veure ‑tot i que ho sabia ben bé‑ que els avions que contínuament bombardejaven Barcelona tenien la seu a les Illes i que cada bombardeig de la ciutat ocasionava un gran nombre de destrucció, de morts i de ferits. Un dels aviadors més cèlebres que bombardejaven Barcelona fou Ramón Franco, l'avió del qual ‑tocat‑ va caure al mar i va morir.
         Un dia, l'amic i company Blasco es va atrevir a baixar a Porto‑Rojo per mirar de trobar aliments en condicions. Com que el poble estava deshabitat, creien que trobarien aliments amb facilitat. Si que trobaren aliments, però s'havien de coure i, aleshores, els feixistes, quan veieren el fum, els dispararen morters i se n'hagueren d'anar perquè la casa se'ls ensorrava. No tingueren més ganes de tornar‑hi i es conformaren a passar privacions com els altres.
         Nosaltres només teníem una sola metralladora, i encara no era nostra, sinó que era dels companys que havíem anat a rellevar i que no sabíem ben bé de quin partit eren. Un bon nombre de membres de la nostra centúria començava a trobar‑se malament, bàsicament tenia problemes intestinals per estar mal menjats. El desè dia del nostre desembarcament, abans que es fes de dia, pujàrem als vaixells per anar‑nos‑en. Nosaltres vàrem pujar a la mateixa barca que ens havia vist desembarcar feia no gaires dies a la platja i que ara ens traslladava fins al vaixell‑hospital "Marquès de Comillas". Ens n'anàrem sense ni dir adéu a les terres de Mallorca i marxàrem contents perquè ens treien d'allí. Qui més qui menys estava malhumorat per l'experiència que havia viscut a Mallorca.
         Pujàrem, doncs, al vaixell‑hospital que estava ancorat vora mateix del cuirassat de guerra "Jaume I". Poc desprès d'haver pujat al vaixell‑hospital, es presentaren dos avions per bombardejar‑nos i sort en tinguérem del cuirassat, perquè els canons anti‑aeris d'aquest vaixell repel·lien els bombardejos dels avions. La intenció dels avions era enfonsar el vaixell‑hospital i nosaltres estàvem molt espantats perquè temíem que aniríem ben aviat a fer companyia als peixos i als simpàtics dofins que ens seguien darrere del vaixell.
         A la barca on havia pujat jo, curiosament hi havia un guàrdia civil d'uns cinquanta anys. Era curiós perquè era l'únic guàrdia civil que havia vist allí; no en vaig veure cap més ni sabia que n'haguessin vingut.
         Al vaixell‑hospital on vàrem pujar hi havia amb nosaltres uns quatre mil homes, el doble dels que havien vingut quan vàrem desembarcar. L'altre vaixell, el "Mar Negro", que portava els homes que no havien cabut en el vaixell‑hospital, se n'anà cap a València duent una part de la nostra centúria.
         Durant el trajecte es produí un fet alarmant: un company que viatjava en el vaixell morí i, com es costum, s'havia de llençar al mar per enterrar‑lo. Com que aquest fet és molt curiós, la majoria dels companys combatents ho volguérem contemplar i tothom s'acostà al més a prop possible del cadàver. Això feu que es desequilibrés el vaixell perquè la nau només concentrava el pes en un sol costat. Quan ens adonàrem del perill, inmediatament tornàrem al costat oposat per intentar anivellar el vaixell i ho aconseguirem. Sortosament només es va tirar a l'aigua el company difunt i no tots els que anàvem a bord.
         Sense cap altra novetat en la nostra travessia, arribàrem a Barcelona. [...]"


Nota: aquestes pàgines foren publicades, el 1997, dintre del treball més extens "MEMÒRIES" (pàgines 161 a 185), del llibre "MEMÒRIA COMPARTIDA. RECULL DE TEXTOS SANTBOIANS". El títol d'aquest post, és obra nostra, aprofitant la primera frase del fragment escollit.
Les imatges procedeixen dels fons documentals de l'Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat.

LA CENTÚRIA “RAFAEL CASANOVA” DE SANT BOI DE LLOBREGAT (1936-1939)

Autors: Miquel Ribalta i Andreu (redactor), Joan Sardà i Verdier i Antoni Saumell i Valls
     Francesc Roig i Comas, santboià de soca i arrel, nat el 22 de juny de 1897.  Fill de Francesc Roig i Mestres i Anna Comas i Rodés. Agricultor amb terres pròpies i home d’esquerres, va ser l’inspirador, el fundador, el Cap militar i centurió de la “Centúria Rafael Casanova”.
     El centenar de santboians, procedents de les diverses capes socials, partiren en el vaixell “Marquès de Comillas”, conjuntament a d’altres unitts, igualment combatents, i sota la protecció del cuirassat “Jaume I”.
Desembarcats a Maó (Menorca) aprengueren exercicis militars i el maneig i utilització de les armes, durant dos dies i dos nit.  De Maó, en el “Marquès de Comillas” i amb la mateixa protecció que al primer viatge, la centúria, unida a d’altres unitats, sortí embarcada en direcció a Mallorca, proveïda de fusells, metralladores, granades, municions, aliments i material sanitari.
     Desembarcaren a Punta d’Àmer que es trobava sota el foc enemic.  Durant l’avanç terrestre, en direcció a Porto Cristo, vàrem ésser durament bombardejats per l’aviació i l’artilleria, fins que prenguerem contacte directe amb la infanteria enemiga.  Vam tenir importants baixes.
     El centurió F.  Roig, va ser en tot moment ben secundat pel Comandant Zapatero, home ardid, fidel a la República i militar experimentat. El centurió va ser ferit per l’esclat d’un obús i evacuat.
     El Combatent Salvador Comas, fill d’agricultors amb terres pròpies, va ser ferit de bala, just en el desembarcament i fou evacuat en el propi vaixell.
     Joan Sardà i Verdier, caporal del 2n. grup, que combaté -dignament- en l’avantguarda de la centúria.
     Els dos germans Planas, En Simó Rebullida, honor pòstum a Pere Ramogosa i a tants d’altres santboians.  En Tomas Cervera, caigut i sepultat pels seus propis companys.  En Joan Moreno, cap de cuina i subministres es portà dignament. En Pere Velazco i Pedro, caporal del 3r.  grup, especialitzat en l’exploració i accions nocturnes.

     Per una ordre rebuda, del Ministeri de la Guerra, totes les forces desembarcades en missió a les Illes, són obligades a reembarcar, si no volen quedar abandonades a llur sort.
     La “Centúria Rafael Casanova” igualment que les altres forces desembarcades en aquella missió, va reembarcat sota d’intensos bombardeigs i metrallaments aeris enemics, més el foc del cuirassat Jaume I.
     El repatriament va ser fet en les mateixes condicions que a l’anada.
     L’arribada a Sant Boi de la centúria, en plena guerra, va tenir una forta i entranyable càrrega emotiva.  A l’estació del carrilet, amb els cors oprimits per la força de la tragedia que es vivia en la gent sencilla, valenta i amorosa de justicia, els va rebrer en el seu si.
     Dues setmanes de repòs i la “Centúria Rafael Casanova”, ara comanada per un jove centurió, en Jaume Tramunt, i reforçada de noves incorporacions de voluntaris, sortí en direcció al front d’Aragó.
     Allà la nostra centúria, reorganitzada i equipada, va tenir l’honor de ser present en la dura i violenta batalla què, durant tres dies i nits, es mantingué al turó de la ermita de Santa Quitèria i sobre Tardienta (Osca).
     Allà, encara, els santboians de la “Centúria Rafael Casanova” varen demostrar quin és el preu de la Democràcia i de l’Honor.  Entre ells, Antoni Saumell i Valls, qui a continuació d’aquelles operacions, en la militarització, seria afectat en voluntari, a la 124 Brigada Mixta, com a sergent i, posteriorment, oficial.
Record etern a: Jesus Castells, Pere Romagosa, Antoni Queralt, Joan Capdevila Font, Joan Navarro, Avel·lí Amigó, T.  Cervera, Puig, Simó Rebullida Amigó, Aparici, Amorós i d’altres.
     Francesc Roig i Comas, cap i fundador de la Centúria, després de la guerra, va ser comdemnat a mort i indultat. Morí l’any 1966 als 69 anys.

                                                                        A Sant Boi de Llobregat, juny de 1988.



Nota: aquest treball fou publicat, el 1997, dintre del llibre "MEMÒRIA COMPARTIDA. RECULL DE TEXTOS SANTBOIANS" (pàgines 319 a 323).

ELS SETEMBRES SANTBOIANS. LA VEREMA (Publicat el setembre de 1971)


            Fins els darrers del segle XIX, a Sant Boi ja havien passat aquells dos mesos tan calorosos i llargs com són el juliol i l’agost i que les eres ja estaven totes voltades de pallers, d’aquella palla rossa, de la qual s’hi havia extret el blat daurat, aquell blat que era el nostre pa de cada dia, aleshores començava a la nostra vila la festosa tasca anomenada “La Verema”.

Vinyes al Bori (any 1900, aproximadament)


             Cal mencionar que la major part del terreny, tant l’extens somontà com el pla, del nostre terme, es componia de vinyes, amb una gran varietat de ceps, entre els quals es destacaven els raïms moscatells, picapolls, i xereblos com a blancs i les carinyenes, montones i palops com a negres. Per tot, Sant Boi, era poble de vi, i en començar el setembre, totes les persones aptes per les feines de “La Verema” es mobilitzaven com un vertader exèrcit. Calia veure les famílies esteses en diverses vinyes, com tot cantant i fent broma omplenaven els cistells de raïms i els buidaven a les portadores, tot posant-se a la boca els grans de raïms més vistosos. Ningú els privava de menjar raïms. Fins eren molts els collidors i collidores que en els menjars i en les begudes, no usaven altra cosa que pa i raïm. Bo era, també, veure els traginers a bast i els carros, la cura que havien de posar en els transports de les portadores curulles des de les vinyes als cups, en els difícils camins de les muntanyes i els plans. Havien d’ésser homes bregats en tals feines.
 
            Calia, també, fixar-se amb els moviments d’homes i dones, en molts carrers de la vila, des dels cups on trepitjaven els raïms fins que el vi era transportat amb semals, pels semalers des dels cups a llurs pròpies cases i tots mostraven esquitxos d’aquell novell i balsàmic most enganxadís. Arreu se sentien dringar els cadells de les novíssimes premses de ferro, que havien substituït les de fusta. El sonor dringar d’aquells cadells, era l’himne al·legòric a la verema que ressonava per tota la vila. Els senyors que venien a passar l’estiu a Sant Boi, no marxaven de la vila fins que s’havia acabat “La Verema” a fi de poder respirar més temps aquella flaire alenadora del ric most que es trafegava i dels munts de brisa que hi havia en els carrers, davant les cases on hi havia premses.

            Tot això, passava els primers dies del setembre a la most que es trafegava i dels munts de brisa que hi havia Sant Boi era una de les hortes més extenses i riques de la comarca. Els mercats de Barcelona es nodrien d’una gran varietat de verdures i fruites. Cal recordar aquelles preferides cols de Brussel·les verdes i de capdell. Els raves, enciams i escaroles. Les mongetes tendres, els pèsols garrofals, cebes i d’altres verdures. ¿Qui no recordarà aquelles formoses pomes minguetes, gitanetes i joaquimes?. ¿I aquells melosos préssecs gavatxos blancs, resclosos i santmiquels, que eren els únics de Catalunya i els preferits per les persones de bon paladar?. A més de la fruita mencionada, no serà endebades recalcar que estaven encambrats molts milers de melons d’hivern que duraven fins a les festes de Nadal i Cap d’Any com a postres preferents.

            A més de tot això, restava encara la collita de les mongetes del ganxet i faccioses, ja seques, i el moresc, tot molt abundant en la nostra horta.
            En conjunt, el mes de setembre, a més d’ésser la Festa del Treballl mes alegre de l’any a la nostra vila, era la més desitjada i esperada perquè de tots aquells treballs en venia la recompensa dels esforçs de tot l’any. Heus ací els setembres santboians.
  
JOAN BADOSA BRIQUETS
 Publicat: A VIDA SAMBOYANA (número 190, setembre de 1971, pàgina 9).