L'APLEC DE LA CREU DE CAN CARTRÓ

     La mitologia antiga ens parla de l'au "Fènix" que reneix de les seves cendres. La filosofia del segle XIX va aportar el concepte, nietzschià, de l'etern retorn... Sigui com sigui, la realitat és què, avui, l'APLEC DEL PI DE CAN CARTRÓ és una realitat, una festa feliçment recuperada i amb una clara voluntat de continuació, des de la confluència de l'esforç de persones, entitats i institucions, dels quatre municipis que hi conflueixen i limiten.

     Aquest "Aplec", hereu d'aquella gesta, quasi heroïcitat, de l'any 1956, quan per celebrar els 25 anys de la Unió Excursionista de Catalunya (UEC), la secció local santboiana -tot just acabada de crear- va alçar aquesta creu a tocar del lloc on, fins el 22 de febrer de 1915, s'havia alçat el "Pi de Can Cartró" el vell arbre monumental que havia acollit aplecs, dinars i berenades, fins que el vent huracanat d'un temporal el va aterrar.

     Un "pi" llegendari, que la memòria popular veia i equiparava a un far que servia de referència als mariners que s'acostaven a la desembocadura del Llobregat. Des de la nostra talaia, un segle més tard, no podem valorar la versemblança d'aquella història, però sí que demostra la importància simbòlica d'aquell Pi i, especialment, d'aquest indret i d'aquests petits turons de la riba dreta del Pla del Llobregat.

     Llocs plens d'història: jaciments arqueològics, terra de frontera, de masies i camins ramaders, escenari de batalles i escaramusses vàries, de trists episodis de bandolerisme i de refugi de les poblacions del Pla en mil i una circumstàncies dramàtiques. I de fires històriques com la de Sant Pau o aplecs, com els de la sardana, que s'havien celebrat a Can Ribot...

     Perquè la seva història més pròpia, la intrahistòria és aquella vinculada a la de la pròpia gent que l'habitava, la del món dels pobles i de les masies, la de l'agricultura de muntanya, especialment la de la vinya què, després del pas de la fil·loxera a les acaballes del segle XIX, va veure's substituïda per tot tipus d'arbres fruiters i pel bosc feréstec, en constant creixement i amb els seus pros i contres associats.

     Un canvi del sistema vital que no fou gens fàcil i que va anar acompanyat de l'abandó de moltes peces de terra i amb elles, en un fet especialment greu o dramàtic, el de moltes masies en marxar les famílies masoveres -no propietàries-, a la cerca d'un millor futur en l'incipient industrialització i les majors comoditats de la vida urbana d'aquells temps. I l'abandó de camins, corriols, d'eres, rierols, fonts, ... i, amb ells, l'abandó i pèrdua de nombrosos topònims, fets i històries personals, ...

     La presència humana, permanent, va anar substituint-se per passavolants, especialment els dies festius: excursionistes, caçadors, cercadors de bolets, espàrrecs, ginesta o flors boscanes... que fruïen del paisatge, dels arbres, de les fonts (avui gairebé desaparegudes) i del silenci i sorolls de la natura. També, com no, dels serveis prestats, a diverses generacions, per masies com la propera de "Can Cartró", en especial des què amb la família Viscarri s'especialitzà en atendre, amb servei de restauració, a tots aquells visitants esporàdics, o no tant esporàdics, després d'una bona passejada... Des de fa molts i molts anys, però, l'asfalt i els vehicles a motor han anat guanyant terreny i l'excursionisme ha optat per cercar espais llunyans i cotes i fites més elevades, deixant les nostres muntanyes desprotegides davant la pressió constant que exerceixen les veïnes poblacions, cada cop més encimbellades. Pressió urbanística, infrastructural, humana...

     La història ens diu que el darrer Cartró, la darrera persona que va portar aquest cognom, abans que els Sàbat i els Viscarri es fessin càrrec de la masia, ara deu fer uns 150 anys, fou assassinat per uns lladres. Amb aquell crim execrable s'extingia una nissaga, però va deixar petja en el nom de la masia que els va veure néixer i morir, en una font, en el "Pi" i en el turó que perpetua el seu nom.

     Aquest fet dramàtic, ens ha parlat del preu que s'havia de pagar per l'aïllament. Al llarg de molts segles, partides de bandolers (de vegades producte de lluites civils i d'altres, com una via d'obtenir recursos fàcils), es feren amos i senyors d'aquestes muntanyes i valls. Més enllà del recurs a la legítima supervivència, hi havia el menyspreu per aquells què, en moltes ocasions, també els havien donat refugi. I també ens parlen de la seva insolència quan es diu que, sense cap escrúpol, es jugaven els diners mal adquirits, a les tavernes dels nostres pobles i, en posar les monedes en joc, tenien el cinisme de fer constar la seva procedència: "Un Via, un Lluch, un Sala, un Mas...".
 
     Ho havia explicat el recordat Manuel Goicoechea, excursionista i escriptor, qui va recollir -entre 1950 i 1970- diverses històries i contalles breus d'aquestes muntanyes que tan i tan bé coneixia. També ens va parlar de la Tereseta de Can Coc Vell, "la Coca" qui sortia de l'antiga casa (enrunada en temps de Goicoechea), poc més avall de la Creu d'En Querol, i, per Sant Boi i Cornellà anava a peu, a Barcelona, a vendre ous, aviram, bolets -quan n'era temps- i, de retorn, també caminant, portava bacallà, congre i arengades.

     I també recollia una contalla, de la família Viscarri, que gairebé ens fa creure que en aquest turó hi trobem el melic del món:

     "Contava en Fidel Viscarri que quan ell tenia uns deu anys, el seu pare -l'avi Josepva dir-li:
     -Demà, que és Dissabte de Glòria, anirem a la Muntanya del Pi d'En Cartró i des d'allí podràs sentir el repic d'Al·leluia de les campanes de vint-i-cinc pobles.
     -Encara que jo no vaig comprovar-ho mai -afegia el pare d'En Jaume- és de creure que així havia d'ésser, perquè, si bé era impressionant el brogit de joia de tots diversos tons, es feia impossible de comptar-los puix que cantons pujava a la muntanya amb veus metàl·liques de totes les campanes brandaven ensems... Però, el pare no mentia mai!
     Ara, que el repicar de les campanes s'esdevé a mitja nit, entre el Dissabte Sant i el Diumenge de Resurrecció, ara que dalt la muntanya s'hi enlaira la Creu en lloc del pi, encara ha d'ésser molt emocionant poder escoltar-hi el clam d'Al·leluia dels vint-i-cinc pobles de la rodalia
."

     De ben segur què, ara, en ple segle XXI, amb el brogit del trànsit i de les nostres ciutats i viles, i de les infrastructures vials que les envolten i comuniquen, aquest repte d'identificar les campanes de vint-i-cinc pobles és, ben bé, quelcom inviable, impossible.
 
     Però, perquè no intentar-ho?.

     També semblava impossible recuperar l'Aplec i, ves per on, aquí estem. Després d'una desena d'edicions, des d'un dels pobles limítrofes, emprenem una nota etapa, amb l'agermanament dels quatre municipis i esperem què, per molts i molts anys, puguem seguir gaudint de les nostres muntanyes.

     Els temps moderns necessiten, com mai, que seguim recuperant -des del màxim respecte per la natura- aquells hàbits sanitosos i, ara, que està tan de moda el caminar, el fer senderisme, el "nordic walking", les bicicletes de muntanya i tantes d'altres modalitats esportives que podem practicar a prop de casa i sense gaire despeses, ni esforç. Estem en un bon moment per descobrir o redescobrir camins, torrents, masies, fonts, històries i agermanar-nos, novament i de forma periòdica, tot estrenyent vincles d'amistat i veïnatge, aquí, dalt, a la "Creu del Cartró".

                                                                      Carles Serret i Bernús
                                                                      Historiador
                                                                      Sant Boi de Llobregat, 23 d'octubre de 2016

L'AIGUAT DE SANT RAMON



            Celebraven aquest any el XXX aplec a l'ermita encimbellada en el turó que antigament nomenaven La Fita, perquè en el punt més enlairat hi havia la que assenyalava la partió de tres termes: el de Viladecans, el de Sant Climent i el de Sant Boi.
            Quan varen iniciar-se els aplecs, feia pocs anys que s'escaigué el terriblement famós aiguat de Sant Ramon, que amb aquest nom restà imborrablement a la memòria dels santboians que sofriren o presenciares els seus estralls.
            L'aiguat de Sant Ramon (1926) fou l'esdeveniment més gran i de més tràgiques conseqüències que han vist les actuals generacions a la nostra vila. A tot Catalunya va passar a la memòria com l'aiguat dels Mas Bagà, perquè, en les grans inundacions que l'acompanyaren, va morir tota la família d'aquells conegudíssims industrials, uns dels més importants de la Barcelona d'aquell temps.
            A Sant Boi varen ser dos els temporals, d'una intensitat impressionant tots dos. El primer s'escaigué a primeres hores de la tarda.
            Recordo que, potser degut al mal temps que amenaçava, contra la meva costum, em vaig queda a fer una petita migdiada. Sentia ploure fort, sense arribar a despertar-me. Prou que ho va fer la meva esposa, al cel sia, ben jove encara donà proves de l'aplom i serenitat que l'acompanyaren tota la vida. Al costat de casa els entrava l'aigua de la riera que tocava les nostres parets i anava creixent per moments.
            Com que només hi havia dones a la casa a aquelles hores, vaig anar-hi jo, i no aconseguia aturar la força de l'aigua, perquè tot just deixava els improvisats aturalls, als pocs moments, cedien de nou.
            Tot seguit m'avisaren que ho deixés, que l'aigua havia envaït el carrer i entrava per davant de les cues cases isolades.
            Vivia aleshores el que escriu a la casa n.º 3 del carrer de Raurich. Tota la vida recordaré la impressió que va causar-me el veritable riu d'aigua que baixava pel carrer de Montmany, avui de Lluís Pascual, ajuntant-se, davant les nostres llars, amb la que venia del carrer de Raurich, que sense poder engolir-la la riera de can Pinyol en el pont que unia aquest carrer amb el de Miquel, no tenia més sortida que l'ampla via, almenys amb tres pams d'alçada, de banda a banda, com un torrent.
            Més terrible era encara l'aiguabarreig que es formava amb tot el que baixava de la part de la Caseta de Montclar, l'actual carrer de Lluís Pascual, i la de la riera, que no tenia més sortida que la pròpia riera, insuficient, i el carrer de Lluís Castells, des d'on s'escampava per tota la part fonda de la vila, que s'inundà completament, amb alçaries d'aigua que, en record dels vius, no tenien més precedent que la famosa riuada de Sant Antoni.
            Quan començava a cedir la fúria del temporal, enmig de l'esverament general, tothom comença a inquietar-se pels nens d'una escola que amb el seu professor havien pujat, amb motiu de la diada, a l'ermita de Sant Ramon. Sortosament, s'aixoplugaren a les porxades i l'església que volten l'església del cim i, un cop passada la fúria de la maltempsada, retornaren a les seves llars sense més dany que la gran mullena.
            Amb en Pere rosanes de company, que vivia a la casa veïna, jo, que era una mica més jove que ara, després d'escórrer l'aigua de les nostres llars, vàrem anar a la de la meva mare i a les de parents i amics.
            Les obertures que en molts llocs tingueren de fer-se per treure l'aigua de dintre les cases, al vespre serviren perquè s'inundessin de nou amb més facilitat, ja que l'aiguat de la nit del 31 d'agost al primer de setembre no sols igualà, sinó que degué superar en intensitat el de la tarda.
            Les parets de tanc de l'hort de can Raurich, al començament d'aquest carrer, que havien resistit el pes de l'aigua del primer temporal, no resistiren el segon. ¿Per estar ja consentides o per major alçaria de la inundació? A la tarda ja s'enderrocaren les de l'hort de can Villaret, actualment casa Jordana.
            Sembla que la riera d'en Bertran, principal desembocadura de les aigües al riu Llobregat, acomplí la seva comesa a la tarda. No fou així a la represa nocturna del mal temps, perquè el riu baixava ja de ple i amb les aigües altes fou més difícil la sortida de les que omplien els carrers de Sant Boi.
            En estendre's l'aigua per l'hort va matar tots els planters que per les temporades de l'hivern i primavera tenia el germà de mossèn Baldiri, el Quimet Pugés, el planteraire de Sant Boi. Va perdre igualment les verdures i coses que collia, i, deixant-lo es pot ben bé dir que a la ruïna, les cries de garins i l'aviram que posseïa. Era un homenàs alt i ben plantat, en la flor de la vida. Havien anat als banys a Castelldefels, i en trobar-se amb el gran daltabaix, va rebre una impressió tan forta que no va fer res més de bo i va morir pocs anys després, ben jove encara.
            A tot Catalunya es varen anar succeint els aiguats des de les tres de la tarda fins a primeres hores de la nit, sense interrupció, contràriament al que passà a Sant Boi, on foren dos, perfectament delimitats. Entre les sis i les set, a la riera de Ripollet, s'escaigué la tràgica mort de la família Mas Bagà. Tornaven de Sant Feliu de Codines, on havien celebrat el sant del pare, que es deia Ramon, aquest, la muller i les filles, amb el nen petit, la seva dida i el xofer, i moriren tots en la catàstrofe. I encara també un home que els volia auxiliar quan el cotxe restà aturat al mig de la corrent. Fou lligada una corda al vehicle, però la força de l'avinguda la trencà, arrossegant aquell, amb tots els seus ocupants. També a Sant Andreu (Barcelona) moriren quatre persones dintre una casa i altres desgràcies acompanyaren els tràgics esdeveniments del diluvi d'aigües.
            A Sant Boi la família de Jaume Valls tenien una botiga al carrer Nou, que, com totes les cases veïnes, estava inundada.
            Vivien a la casa, amb en Valls, la seva esposa Montserrat Badia i Pugés, de 35 anys, un dependent Vicenç Vendrell Faura i una minyona, Antònia Rego (?) Vives, de 60 anys.
            Amb la botiga plena amb tots els gèneres que venien, i un metre d'aigua, baixaren a veure com estava tot. Volgué la dissort que es mullessin uns bidons de carbur i es formés gran quantitat de gas. En baixar els tres primers amb una espelma encesa, per la manca de corrent elèctrica, es produí una enorme explosió que ensorrà totalment la casa, destruint també parcialment els immobles veïns.
            La mestressa i els dos empleats moriren en la catàstrofe. En Valls, expliquen els veïns, es trobava enfront del portal obert i la força de l'explosió el llançà al mig del carrer, sofrint ferides, però salvant la vida, que havia de perdre poc temps després, també en desgraciades circumstàncies.


            A la versió publicada a "La Vanguardia" diu que fou un veí, que acudí als crits de socors, qui encengué l'espelma i provocà l'explosió, i que en Jaume Valls quedà a dalt i es tirà en veure que havia caigut la paret mestre de la casa. Creiem més ajustada als fets la versió dels veïns. Diu que la minyona estava al llit, però morí com tots els demés.
            Una néta d'aquesta i la filla del primer matrimoni de Montserrat Badia, la que avui és senyora Lola Bonet de Zenon, alarmats tots amb l'aiguat de la tarda, havien estat portades a casa d'altres parents.
            Les dues cases veïnes sofriren grans danys. A l'una els estadants eren fora i a l'altra estaven sopant. Va caure la paret i les bigues s'aguantaren momentàniament a l'aire, malgrt quedar sostingudes per un sol extrem. No reberen danys d'importància.
            A bastants carrers els infants foren trets dels indrets perillosos a coll d'abnegats veïns. A la caseta dels hortolans de can Villaret, amb gran perill, salvaren un jornaler refugiat al pis, un veterà del Rugby, en Lleó Pinyol, amb en Josep Burgès, també col·laboraren en Jacint Valls, en Pere Puig i altres. Els perjudicis soferts a tota la població, i no cal dir als barris menys alts, foren quantiosos, però no es registraren més desgràcies personals. La humitat que produí la doble entrada de l'aigua durà alguns anys dintre les cases, ja prou humides de si, als baixos de Sant Boi.
            Viladecans, Cornellà, l'Hospitalet i totes les poblacions del Pla del Llobregat sofriren també molt dels aiguats, però els danys foren només materials.
            Altres vegades ha sofert la vila de Sant Boi les avingudes del Llobregat, que han envaït els seus carrers, però mansament.
            Entraven reculant, agravada sempre la situació, quan la riuada era extraordinària, per la manca de pas que davant la població tenien les aigües que han de passar, i encara esbiaixadament, per un sol ull de pont dels cinc que té aquest. Abans de la guerra, en la que, a l'any 39, durant la retirada de les tropes republicanes, fou volat el pont en tenia sis. Per resoldre la destrucció, la primera pilastra de la riba esquerra fou convertida en cap de pont i se suprimí tota una secció del pas de les aigües.
            Aquesta anormalitat, que no s'hauria tolerat en cap altra població, fa aixecar, potser en un metre, el nivell de les avingudes extraordinàries, a la desembocadura de la Riera d'en Bertran, principal desguàs de la localitat, i l'aigua comença a envair carers i cases, entrant per les clavegueres, abans que en franca inundació, quan ha superat els terraplens i construccions que impedeixen o dificulten el seu pas.
            L'aiguat de Sant Ramon, contràriament, envaí la població en forma torrencial i barris sencers, on no havia entrat mai l'aigua, sofriren els mateixos danys que la part baixa de la població.
            El trasbals que l'aiguat de Sant Ramon portà a molts indrets de la vila fou tan gran, que estic segur que tots els santboians que visqueren aquelles hores i llegeixin aquestes ratlles, podrien afegir-hi quelcom, si no tan dolorós, potser tan important com el que portem ressenyat.
            En la impossibilitat material de recollir plenament les repercussions i detalls del gran esdeveniment, el cronista ha intentat només donar una idea als nous habitants de la vila i als qui tenen la fortuna de no haver complert els cinquanta anys i renovar el record d'unes hores que restaren gravades en el cor i en el pensament de tots els qui les visqueren.

                                                Carles Martí Vilà
                                                Cronista de la Vila


NOTA EDITORIAL: 
Publicat a “Vida Samboyana” (número 227, octubre de 1974, pàgines 8 i 9). 

L'ONZE DE SETEMBRE (Vida Samboyana, novembre de 1976)


            El dia onze de setembre d'enguany grups de joves de totes les contrades catalanes omplen els carrers de Sant Boi.

            Els colors de la nostra senyera, quaranta anys amagada, senyorejaven per tot i es pot dir que eren més visibles que els mateixos que les portaven. Era el distintiu de tots ells.

            A les motxiles, al braç, a la camisa, en els cotxes, brillaven al sol amb un aire de pau i de festa, sobre un fons daurat, les quatre barres catalanes.

            Altres insígnies eren també presentes, deixant veure les variants complementàries dels seus ideals, però predominava sempre l'afirmació catalana que els havia aplegat a la nostra vila.

            El motiu de concentrar-se a Sant Boi era el d'estar soterrades a l'església parroquial de Sant Baldiri les restes de Rafel Casanova, l'heroi d'aquella diada, ferit a les muralles de Barcelona quan, en 1714, les tropes de Felip V, assaltaren la ciutat.

            Els actes de l'esdeveniment culminaren a la nostra plaça de Catalunya, que feia aquell dia honor al seu nom i prenia un aire juvenil de ciutadania que li esqueia i la dignificava.

            Plena completament, la gentada necessità tots els caps de carrer que hi convergeixen per encabir-se i oir els parlaments dels Srs. Roca, Carbonell i Octavi Saltor, que foren acollits amb grans aplaudiments i mostres d'entusiasme.


https://vimeo.com/59812629


            Al caient de la tarda i abans d'abandonar la població, s'aplegaren molts dels concorrents a l'església parroquial davant la tomba del Conseller Casanova, a l'altar de la Pietat, que assenyala una làpida que costejaren fa una cinquantena d'anys, les entitats catalanistes de Barcelona.

            El que signa té la impressió personal de que les despulles no estan a la tomba dels Martí de can Torrents, sinó a l'altar del Roser on tenien el vas sepulcral, els Bosch de Can Barraquer, casa en que on entrà de pubill i on anaren residint els fills i nets d'en Rafel Casanova. Si l'enterrat en l'altar de la Pietat, potser fou degut a les obres de construcció de l'actual temple, que estarien aleshores en plena activitat i potser també a l'estreta relació entre les dues famílies que havien emparentat en diverses ocasions.

            El cronista creu que mancaria el seu deure no fent les anteriors manifestacions i més encara si no fes constar el magne esdeveniment de que fou digne marc la nostra vila, que, a més de la manifestació d'unitat i d'amor a Catalunya, constituí una prova de la civilitat i la maduresa política que perduren i són el distintiu del poble català.

Carles Martí i Vilà

Cronista de la vila

Publicat: A VIDA SAMBOYANA (número 252, novembre de 1976, pàgina 54).

11 DE SETEMBRE (Vida Samboyana, octubre de 1976)


 
            La Historia de Cataluña es muy extensa.  Sus primitivos po­bladores fueron los íberos y sucesivamente vinieron a estable­cerse en ella los fenicios, griegos, cartagineses y romanos.  Sufrió en el siglo V la invasión de los bárbaros y en el siglo VIll, la de los árabes que el pueblo catalán rechazó con energía.  Desde fines del siglo IX, formó un condado independiente fundado por Wifredo, el Velloso, en el año 888.  En el siglo XIl, siendo Conde de Barcelona, Berenguer IV, enlazóse el condado con el reino de Aragón y éste con el de Castilla en 1479.  En 1640 se alzó en armas Cataluña entera contra el gobierno de Felipe IV y en la Guerra de Sucesión (1700-1714) tomó partido por el archiduque Carlos de Austria y ello le costó la pérdida de sus libertades, pues, vencedor Felipe V, abolió en 1714 los fueros de Cataluña, que nuestra región no logró recuperar hasta el año 1932, en el que el parlamento de la Segunda República Española le otorgó el Estatuto Autónomo por el que se rigió hasta el año 1939, en el que volvió a perder su autonomía.

            A nuestra villa le cupo el honor de ser elegida para la con­memoración del 11 de septiembre y dar con ello testimonio de fe al hombre que fue en aquella época el primer líder defensor de las libertades catalanas, D. Rafael Casanova.  Según medios informativos ofíciales, los asistentes a la celebración de la «DIADA» en la Plaza de Cataluña de Sant Boi, oscilaban entre las 30.000 y las 35.000 personas.  Creo sinceramente que estos datos no se ajustan a la realidad.  Nuestra plaza, abarrotada, tiene un superficie de 17.000 metros cuadrados y las calles ad­yacentes estaban repletas a rebosar.  Nuestro cálculo se apro­xima a las 100.000 personas y no comprendemos a qué puede conducir el aminorar o empequeñecer un acto histórico de un pueblo que sabe mucho de silencio y de “SENY”.

https://www.facebook.com/ahmsbl/photos/?tab=album&album_id=1103625363055215



            La voz del pueblo es la voz de Dios.  Está escrito: “La liber­tad no es otra cosa que aquello que las personas tienen dere­cho a hacer y que la sociedad no tiene derecho a impedir».  Es el derecho de obedecer sólo a la ley; porque, sabido es, que la libertad sin una autoridad fuerte e incólume, no es libertad al cabo del tiempo, sino anarquía y esto, los catalanes, lo sabemos muy bien, como también sabemos que la unión de la libertad y el orden es el último grado de la civilización y por consiguiente la perfección de la sociedad civil.

            Debemos empezar a razonar y de nuestro razonamiento ob­tener conclusiones que nos permitan discernir, en nuestra opi­nión, entre lo que está bien lo que está mal o entre lo que nos conviene o no nos conviene.  Dejarnos llevar por los demás es convertirnos en marionetas y sabido es que quien chilla más no es, generalmente, el que tiene la razón.  Debemos ver por nuestros ojos y no dejarnos llevar por verdades deformadas o verdades a medias.

            Es necesario desechar la mentira, el odio y las pasiones vio­lentas.  Pensar en que todos los ideales contienen una gran y loable ambición y que de diferentes doctrinas pueden obtener­se sugerencias e iniciativas que pueden conducir a un mundo mejor.  No hay pueblo en la tierra que haya, podido prosperar sin la influencia de una libertad de opinión que se traduzca en crítica constructiva.

            Todo debe hacerse por el pueblo, pero a condición de que la inteligencia, respaldada por la autoridad, lo refrende y discipline.

            La verdad es a veces un tanto dura, pero debemos apren­der a aceptarla con la mejor voluntad, sin apasionamientos des­mesurados que dan ocasión a inevitables fisuras.

            Sant Boi, tierra hospitalaria, fue escogida de nuevo para ce­lebrar la conmemoración de la «DIADA», después de 40 años de silencio ya que no de olvido.  Ondearon miles de banderas catalanas y, con fervor, se expresaron profundos sentimientos de amor a la tierra en que vivimos.  Nuestro pueblo es tierra viva, con historia, lenguaje y costumbres que no requieren de la revolución ni la violencia para entender el concepto nacional en una unidad que nada quiere saber de separatismos ni se­paradores.

  
ANTONIO RODRÍGUEZ RÓDENAS

 Publicat: A VIDA SAMBOYANA (número 251, octubre de 1976, pàgina 5).

TOT CATALUNYA, PRESENT A SANT BOI (Vida Samboyana, setembre de 1976)



            Èxit total era el comentari final que sentia arreu de Sant Boi, mentre la gent allí reunida anava marxant pels carrers cap a l’estació o cap als aparcaments dels cotxes. La gent del poble estaven també entusiasmats per l’èxit de la celebració de la Diada de l’onze de setembre en la seva pròpia vila. La plaça de Catalunya s’omplí de gom a gom, i hom creu que foren cent mil les persones que l’omplien juntament amb els que hi havia en els carrers que hi menaven.

            L’acte començà a un quart de sis de la tarda, quan la “speaker”, l’artista Maria Josep Arenós, demanà un minut de silenci per tots els qui han mort per la llibertat, i per l’última víctima, J. M. Zabala. Després –mentre encara arribaven riuades de gent- inicià el torn d’intervencions Miquel Roca Junyent, seguit per Octavi Saltor i Jordi Carbonell.

            El gran míting unitari de l’onze de setembre es va cloure amb el cant d’”Els Segadors”, dirigit per Oriol Martorell des de la tarima. El retorn de Sant Boi fou també impressionant.

“LA NOSTRA FORÇA ÉS I SERÀ TRIOMFANT”

“Ofegueu el que pugui dividir i tota intenció de partidisme”


https://www.facebook.com/ahmsbl/videos/1103966223021129/



            Ahir, l’honorable senyor Tarradellas, president de la Generalitat de Catalunya, adreçà als catalans, en commemoració de l’Onze de Setembre, el missatge següent:

            “Ciutadans de Catalunya:
            Si avui no podem commemorar la diada de l’Onze de Setembre com nosaltres voldríem. Si avui sentim més que mai el dolor de la nostra manca de llibertat. Si avui no oblidem els nostres empresonats i perseguits. Si avui som conscients del que representa la nostra fidelitat a Catalunya. Si estem ben units i som dignes del nostre poble, la victòria que obtindrem serà esclatant.
            No en dubteu, la nostra força és i serà sempre triomfant si posem la fervorosa voluntat de complir amb els nostres deures envers Catalunya.
            És per això que us demano ben fervorosament que ofegueu el que ens pugui dividir i tota intenció de partidisme, car no ha arribat encara el moment de fer-ho.
            Ara com ara, pensem solament en l’obligació que tenim de constituir una Catalunya que gaudeixi de llibertat, de benestar i de pau. Sense deixar, però, de lluitar, si cal, perquè tots els altres pobles d’Espanya retrobin també la llibertat per tal que puguin viure tan bé con els plagui.
            Davant la situació en què ens trobem, i del nostre futur, dissortadament no massa afalagador tant en l’ordre polític com en l’econòmic, crec que tot el que no sigui tenir-ho present i lluitar amb intel·ligència i sense complexes és un greu error que pot ésser dramàtic al nostre país.
            És per això que amb la nostra conducta de cada dia cal ésser exigent i, per tant, no deixar-nos emportar per promeses fal·lacioses i per il·lusions, per respectables que siguin, si aquestes no estan arrelades profundament a la nostra terra.
            Fem que el nostre poble tingui tothora la imatge que reflecteix la seva resolta voluntat de governar-se tal com nosaltres ho entenem, que vol dir aportar a la nostra vida nacional la llibertat, el progrés i la justícia social.
            Ciutadans de Catalunya, no oblidem tampoc que avui, la Diada de l’Onze de Setembre, representa la nostra irreversible determinació de fer tots els sacrificis que calgui per tal que la Generalitat de Catalunya reneixi més forta i esplendorosa que mai.
            Visca Catalunya. – Josep Tarradellas, president de la Generalitat de Catalunya.”

Article sense signar



Publicat: A VIDA SAMBOYANA (número 250, setembre de 1976, pàgina 3).

ALLIBERAR LES ILLES BALEARS


JOSEP FERRÉS I MARIGÓ

MEMÒRIES [fragment]


         "[...] Al cap de mig mes de la sublevació, es començava a parlar de la intenció d'alliberar les Illes Balears. Finalment, decidirem intentar‑ho, començant per les illes més petites i, quan aquestes illes ja fossin alliberades, calia recuperar la més gran. En aquesta illa s'hi havia de desembarcar per sorpresa, calia fer‑hi un "cap de pont". De nou s'organitzà una nombrosa expedició militar per intentar ocupar Mallorca.
         A Sant Boi s'intentà contribuir enviant una centúria per això es feu un allistament de voluntaris entre els membres dels partits polítics del poble. Entre els militants d'Esquerra Republicana i els d'Estat Català s'arribà als cent voluntaris. Setanta membres de la centúria eren d'Esquerra Republicana i els altres trenta eren d'Estat Català. Vàrem fer una gran bandera, amb les quatre barres, perquè fos l'ensenya de la centúria catalana en aquesta expedició a les illes Balears.

         A l'hora de formalitzar la inscripció dels voluntaris, jo vaig ser l'encarregat de confeccionar la llista perquè era el secretari d'Estat Català. Em vaig trobar amb un problema: només hi havia inscrits vint‑i‑nou dels trenta voluntaris previstos. L'Estat Català s'havia compromès a contribuir amb trenta homes a la "Centúria Rafael Casanova". Com que no n'hi havia cap més, no vaig voler ser un "capità manaia" que embarcava la gent i ell es quedava a terra, i em vaig inscriure. No vaig explicar el motiu a ningú. Certament, la meva posició era compromesa: era casat, pare de dos fillets petits, tenia esposa, pare i sogra que depenien de mi. Anava a una guerra i no a una festa major, per això no sabia que em podia arribar a passar.
         El dia oportú, ens n'anàrem amb un camió gran de Sant Boi vers el castell de Montjuïc, a Barcelona. Hi estiguérem una setmana. Durant aquest període, varem visitar les instal·lacions del castell. Una cosa que m'impressionà molt fou el lloc on pocs dies abans havien afusellat el general Goded, el qual havia estat condemnat per un consell de guerra. A terra encara hi havia restes de sang de la víctima.
         No vaig voler tornar a casa per acomiadar‑me un altre cop de la família, abans d'anar‑me'n. Alguns companys tornaren a Sant Boi però jo vaig preferir quedar‑me al castell i no fer passar més penes a la família perquè considerava que amb un acomiadament ja n'hi havia prou, i no volia fer‑ne cap més.
         La majoria dels voluntaris de la nostra centúria tenien al voltant de vint anys d'edat i, per això podien ser mobilitzats en qualsevol moment, en una o altra de les lleves que s'anaven demanant. Jo era una mica més gran i no m'afectava tan directament. El motiu que fossin a la centúria era bàsicament perquè allí es trobaven amb companys i coneguts de Sant Boi i això els evitava que, en una altra situació, haguessin de fer companys entre estranys. Per això el president del nostre partit els animà a allistar‑se a la centúria i, així, evitar ser mobilitzats.
         Vàrem embarcar un dissabte al vespre per fer el trajecte de nit vers Maó, la capital de l'illa de Menorca. Quan arribàrem al port, els primers que desembarcaren varen ser els de la CNT‑FAI. En canvi, nosaltres fórem els darrers de l'expedició de més de dos mil homes que havien arribat amb vaixell des de Barcelona per intentar ocupar l'illa de Mallorca. No me'n recordo del nom del vaixell que ens portà de Barcelona a Maó i tampoc me'n recordo del temps que trigàrem viatjant.
         No obstant això, el viatge es va realitzar perfectament, sense cap contratemps.
         Un cop acabada la nostra breu estada a Maó, ens férem novament a la mar, en un vespre fosc, vers l'illa de Mallorca. No sabíem certament que ens podia passar ni què podíem trobar. A trenc d'alba, arribàrem a la platja anomenada "Punta d'Amer". Quan vàrem ser tots a la platja, ens rebé el comandant Bayo amb una patriòtica salutació en nom de la República.
         Enaltí el nostre gest per haver vingut i, tot seguit, des d'unes muntanyes altes, all`s lluny, un canó d'artilleria ‑que seria de quinze i mig‑ començà a disparar‑nos. Ens donaren una colla de fusells màuser perquè els netegéssim i, un cop desengreixats, un company que ens esperava ens acompanyà vers on estaven les posicions avançades, al front de Portocristo, rebatejat com a "Porto‑Rojo". Vàrem estar ben bé una hora per arribar‑hi.
         Tot seguit, un cop tinguérem el fusell net de greix, en columna de tres vàrem emprendre el camí per arribar el més aviat possible allí on ens enviava el comandant Bayo. El canó no parava de disparar‑nos i els obusos passaven baixos sobre els nostres caps. Cada cop la por anava en augment. Cada cop que el canó disparava, ens feien ajupir el cap perquè no ens ferissin. Tants cops ho haguérem de fer que, finalment, ja ho fèiem mecànicament. Per desgràcia, el company Comes ferí el company Cervera que anava al seu darrere. Li va fer una ferida a la cara per la qual cosa el traslladàrem a un petit camp d'aviació per curar‑lo. Al cap de dos o tres dies, un avió feixista metrallà el camp d'aviació i, de resultes d'aquesta acció, ocasionà la mort del company Cervera. Aquest company fou l'única víctima mortal que tingué la Centúria Rafael Casanova, la qual no tornà a Sant Boi quan ens retiràrem de Mallorca.

         La mort del nostre company ens dolgué molt. Si bé no era del grup dels trenta d'Estat Català, era membre de la Centúria Rafael Casanova i era un company de la fàbrica. A això s'hi afegeix que fou un dels nostres companys que el ferí fortuïtament. Vàrem enterrar el company Cervera a la mateixa platja de Punta d'Amer.

         Pel camí estàvem tots molt cansats. Teníem molta set i volíem beure aigua. Varem trobar una cisterna i ens n'alegràrem molt perquè pensàvem fer‑nos un tip de beure, però un company que estava allà ‑dels primers que havien fet el cap de pont‑ ens advertí que l'aigua de la cisterna estava enverinada i que ell era allí per avisar‑nos. Quan sentirem aquesta paraula, a tots ens passà la set de cop. Aleshores encara vàrem continuar caminant una llarga estona i, quan arribàrem al front de Portocristo, tot seguit rellevàrem els companys que hi havia. S'anava a fer fosc i teníem intenció de reposar ‑si els feixistes ens ho deixaven fer.
         A la nit no hi hagué cap complicació ni contratemps. Els dies que estiguérem en els alts de Porto‑Rojo també foren calmats. Un dia, ens van ordenar que ataquéssim una posició dels enemics i, quan aquests se n'adonaren, varen respondre a l'atac amb una metralladora. No ens quedà cap altre remei que retirar‑nos a l'acte. Va anar ben just de poder tornar al lloc d'origen. Vaig haver d'amagar‑me darrere d'un marge de pedra que em protegia i, quan deixaren de disparar, en unes dècimes de segon vaig tornar al meu lloc. Darrere del mateix marge on estava, hi devia haver alguna persona morta perquè desprenia una forta olor; era un baf molt intens i insuportable.
         Cada dia hi havia el mateix per menjar: en els tres àpats que fèiem menjàvem figues i ametlles. Aquests fruïts els collíem dels arbres o els arreplegàvem del sol i, tot i que no estaven racionats i en podíem menjar tants com en volguéssim, eren la nostra única dieta.
         No teníem res més: estàvem abandonats. Semblava fet exprèssament perquè ens en tornéssim a Catalunya. Des de Madrid, el ministre socialista Indalecio Prieto no veia amb bons ulls l'alliberament de les Illes pels catalans perquè tenia por que Catalunya, juntament amb les Illes, es declarés independent, per la qual cosa posava tots els seus esforços en la defensa de Madrid. No volia veure ‑tot i que ho sabia ben bé‑ que els avions que contínuament bombardejaven Barcelona tenien la seu a les Illes i que cada bombardeig de la ciutat ocasionava un gran nombre de destrucció, de morts i de ferits. Un dels aviadors més cèlebres que bombardejaven Barcelona fou Ramón Franco, l'avió del qual ‑tocat‑ va caure al mar i va morir.
         Un dia, l'amic i company Blasco es va atrevir a baixar a Porto‑Rojo per mirar de trobar aliments en condicions. Com que el poble estava deshabitat, creien que trobarien aliments amb facilitat. Si que trobaren aliments, però s'havien de coure i, aleshores, els feixistes, quan veieren el fum, els dispararen morters i se n'hagueren d'anar perquè la casa se'ls ensorrava. No tingueren més ganes de tornar‑hi i es conformaren a passar privacions com els altres.
         Nosaltres només teníem una sola metralladora, i encara no era nostra, sinó que era dels companys que havíem anat a rellevar i que no sabíem ben bé de quin partit eren. Un bon nombre de membres de la nostra centúria començava a trobar‑se malament, bàsicament tenia problemes intestinals per estar mal menjats. El desè dia del nostre desembarcament, abans que es fes de dia, pujàrem als vaixells per anar‑nos‑en. Nosaltres vàrem pujar a la mateixa barca que ens havia vist desembarcar feia no gaires dies a la platja i que ara ens traslladava fins al vaixell‑hospital "Marquès de Comillas". Ens n'anàrem sense ni dir adéu a les terres de Mallorca i marxàrem contents perquè ens treien d'allí. Qui més qui menys estava malhumorat per l'experiència que havia viscut a Mallorca.
         Pujàrem, doncs, al vaixell‑hospital que estava ancorat vora mateix del cuirassat de guerra "Jaume I". Poc desprès d'haver pujat al vaixell‑hospital, es presentaren dos avions per bombardejar‑nos i sort en tinguérem del cuirassat, perquè els canons anti‑aeris d'aquest vaixell repel·lien els bombardejos dels avions. La intenció dels avions era enfonsar el vaixell‑hospital i nosaltres estàvem molt espantats perquè temíem que aniríem ben aviat a fer companyia als peixos i als simpàtics dofins que ens seguien darrere del vaixell.
         A la barca on havia pujat jo, curiosament hi havia un guàrdia civil d'uns cinquanta anys. Era curiós perquè era l'únic guàrdia civil que havia vist allí; no en vaig veure cap més ni sabia que n'haguessin vingut.
         Al vaixell‑hospital on vàrem pujar hi havia amb nosaltres uns quatre mil homes, el doble dels que havien vingut quan vàrem desembarcar. L'altre vaixell, el "Mar Negro", que portava els homes que no havien cabut en el vaixell‑hospital, se n'anà cap a València duent una part de la nostra centúria.
         Durant el trajecte es produí un fet alarmant: un company que viatjava en el vaixell morí i, com es costum, s'havia de llençar al mar per enterrar‑lo. Com que aquest fet és molt curiós, la majoria dels companys combatents ho volguérem contemplar i tothom s'acostà al més a prop possible del cadàver. Això feu que es desequilibrés el vaixell perquè la nau només concentrava el pes en un sol costat. Quan ens adonàrem del perill, inmediatament tornàrem al costat oposat per intentar anivellar el vaixell i ho aconseguirem. Sortosament només es va tirar a l'aigua el company difunt i no tots els que anàvem a bord.
         Sense cap altra novetat en la nostra travessia, arribàrem a Barcelona. [...]"


Nota: aquestes pàgines foren publicades, el 1997, dintre del treball més extens "MEMÒRIES" (pàgines 161 a 185), del llibre "MEMÒRIA COMPARTIDA. RECULL DE TEXTOS SANTBOIANS". El títol d'aquest post, és obra nostra, aprofitant la primera frase del fragment escollit.
Les imatges procedeixen dels fons documentals de l'Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat.