L'APLEC DE LA CREU DE CAN CARTRÓ

     La mitologia antiga ens parla de l'au "Fènix" que reneix de les seves cendres. La filosofia del segle XIX va aportar el concepte, nietzschià, de l'etern retorn... Sigui com sigui, la realitat és què, avui, l'APLEC DEL PI DE CAN CARTRÓ és una realitat, una festa feliçment recuperada i amb una clara voluntat de continuació, des de la confluència de l'esforç de persones, entitats i institucions, dels quatre municipis que hi conflueixen i limiten.

     Aquest "Aplec", hereu d'aquella gesta, quasi heroïcitat, de l'any 1956, quan per celebrar els 25 anys de la Unió Excursionista de Catalunya (UEC), la secció local santboiana -tot just acabada de crear- va alçar aquesta creu a tocar del lloc on, fins el 22 de febrer de 1915, s'havia alçat el "Pi de Can Cartró" el vell arbre monumental que havia acollit aplecs, dinars i berenades, fins que el vent huracanat d'un temporal el va aterrar.

     Un "pi" llegendari, que la memòria popular veia i equiparava a un far que servia de referència als mariners que s'acostaven a la desembocadura del Llobregat. Des de la nostra talaia, un segle més tard, no podem valorar la versemblança d'aquella història, però sí que demostra la importància simbòlica d'aquell Pi i, especialment, d'aquest indret i d'aquests petits turons de la riba dreta del Pla del Llobregat.

     Llocs plens d'història: jaciments arqueològics, terra de frontera, de masies i camins ramaders, escenari de batalles i escaramusses vàries, de trists episodis de bandolerisme i de refugi de les poblacions del Pla en mil i una circumstàncies dramàtiques. I de fires històriques com la de Sant Pau o aplecs, com els de la sardana, que s'havien celebrat a Can Ribot...

     Perquè la seva història més pròpia, la intrahistòria és aquella vinculada a la de la pròpia gent que l'habitava, la del món dels pobles i de les masies, la de l'agricultura de muntanya, especialment la de la vinya què, després del pas de la fil·loxera a les acaballes del segle XIX, va veure's substituïda per tot tipus d'arbres fruiters i pel bosc feréstec, en constant creixement i amb els seus pros i contres associats.

     Un canvi del sistema vital que no fou gens fàcil i que va anar acompanyat de l'abandó de moltes peces de terra i amb elles, en un fet especialment greu o dramàtic, el de moltes masies en marxar les famílies masoveres -no propietàries-, a la cerca d'un millor futur en l'incipient industrialització i les majors comoditats de la vida urbana d'aquells temps. I l'abandó de camins, corriols, d'eres, rierols, fonts, ... i, amb ells, l'abandó i pèrdua de nombrosos topònims, fets i històries personals, ...

     La presència humana, permanent, va anar substituint-se per passavolants, especialment els dies festius: excursionistes, caçadors, cercadors de bolets, espàrrecs, ginesta o flors boscanes... que fruïen del paisatge, dels arbres, de les fonts (avui gairebé desaparegudes) i del silenci i sorolls de la natura. També, com no, dels serveis prestats, a diverses generacions, per masies com la propera de "Can Cartró", en especial des què amb la família Viscarri s'especialitzà en atendre, amb servei de restauració, a tots aquells visitants esporàdics, o no tant esporàdics, després d'una bona passejada... Des de fa molts i molts anys, però, l'asfalt i els vehicles a motor han anat guanyant terreny i l'excursionisme ha optat per cercar espais llunyans i cotes i fites més elevades, deixant les nostres muntanyes desprotegides davant la pressió constant que exerceixen les veïnes poblacions, cada cop més encimbellades. Pressió urbanística, infrastructural, humana...

     La història ens diu que el darrer Cartró, la darrera persona que va portar aquest cognom, abans que els Sàbat i els Viscarri es fessin càrrec de la masia, ara deu fer uns 150 anys, fou assassinat per uns lladres. Amb aquell crim execrable s'extingia una nissaga, però va deixar petja en el nom de la masia que els va veure néixer i morir, en una font, en el "Pi" i en el turó que perpetua el seu nom.

     Aquest fet dramàtic, ens ha parlat del preu que s'havia de pagar per l'aïllament. Al llarg de molts segles, partides de bandolers (de vegades producte de lluites civils i d'altres, com una via d'obtenir recursos fàcils), es feren amos i senyors d'aquestes muntanyes i valls. Més enllà del recurs a la legítima supervivència, hi havia el menyspreu per aquells què, en moltes ocasions, també els havien donat refugi. I també ens parlen de la seva insolència quan es diu que, sense cap escrúpol, es jugaven els diners mal adquirits, a les tavernes dels nostres pobles i, en posar les monedes en joc, tenien el cinisme de fer constar la seva procedència: "Un Via, un Lluch, un Sala, un Mas...".
 
     Ho havia explicat el recordat Manuel Goicoechea, excursionista i escriptor, qui va recollir -entre 1950 i 1970- diverses històries i contalles breus d'aquestes muntanyes que tan i tan bé coneixia. També ens va parlar de la Tereseta de Can Coc Vell, "la Coca" qui sortia de l'antiga casa (enrunada en temps de Goicoechea), poc més avall de la Creu d'En Querol, i, per Sant Boi i Cornellà anava a peu, a Barcelona, a vendre ous, aviram, bolets -quan n'era temps- i, de retorn, també caminant, portava bacallà, congre i arengades.

     I també recollia una contalla, de la família Viscarri, que gairebé ens fa creure que en aquest turó hi trobem el melic del món:

     "Contava en Fidel Viscarri que quan ell tenia uns deu anys, el seu pare -l'avi Josepva dir-li:
     -Demà, que és Dissabte de Glòria, anirem a la Muntanya del Pi d'En Cartró i des d'allí podràs sentir el repic d'Al·leluia de les campanes de vint-i-cinc pobles.
     -Encara que jo no vaig comprovar-ho mai -afegia el pare d'En Jaume- és de creure que així havia d'ésser, perquè, si bé era impressionant el brogit de joia de tots diversos tons, es feia impossible de comptar-los puix que cantons pujava a la muntanya amb veus metàl·liques de totes les campanes brandaven ensems... Però, el pare no mentia mai!
     Ara, que el repicar de les campanes s'esdevé a mitja nit, entre el Dissabte Sant i el Diumenge de Resurrecció, ara que dalt la muntanya s'hi enlaira la Creu en lloc del pi, encara ha d'ésser molt emocionant poder escoltar-hi el clam d'Al·leluia dels vint-i-cinc pobles de la rodalia
."

     De ben segur què, ara, en ple segle XXI, amb el brogit del trànsit i de les nostres ciutats i viles, i de les infrastructures vials que les envolten i comuniquen, aquest repte d'identificar les campanes de vint-i-cinc pobles és, ben bé, quelcom inviable, impossible.
 
     Però, perquè no intentar-ho?.

     També semblava impossible recuperar l'Aplec i, ves per on, aquí estem. Després d'una desena d'edicions, des d'un dels pobles limítrofes, emprenem una nota etapa, amb l'agermanament dels quatre municipis i esperem què, per molts i molts anys, puguem seguir gaudint de les nostres muntanyes.

     Els temps moderns necessiten, com mai, que seguim recuperant -des del màxim respecte per la natura- aquells hàbits sanitosos i, ara, que està tan de moda el caminar, el fer senderisme, el "nordic walking", les bicicletes de muntanya i tantes d'altres modalitats esportives que podem practicar a prop de casa i sense gaire despeses, ni esforç. Estem en un bon moment per descobrir o redescobrir camins, torrents, masies, fonts, històries i agermanar-nos, novament i de forma periòdica, tot estrenyent vincles d'amistat i veïnatge, aquí, dalt, a la "Creu del Cartró".

                                                                      Carles Serret i Bernús
                                                                      Historiador
                                                                      Sant Boi de Llobregat, 23 d'octubre de 2016

L'AIGUAT DE SANT RAMON



            Celebraven aquest any el XXX aplec a l'ermita encimbellada en el turó que antigament nomenaven La Fita, perquè en el punt més enlairat hi havia la que assenyalava la partió de tres termes: el de Viladecans, el de Sant Climent i el de Sant Boi.
            Quan varen iniciar-se els aplecs, feia pocs anys que s'escaigué el terriblement famós aiguat de Sant Ramon, que amb aquest nom restà imborrablement a la memòria dels santboians que sofriren o presenciares els seus estralls.
            L'aiguat de Sant Ramon (1926) fou l'esdeveniment més gran i de més tràgiques conseqüències que han vist les actuals generacions a la nostra vila. A tot Catalunya va passar a la memòria com l'aiguat dels Mas Bagà, perquè, en les grans inundacions que l'acompanyaren, va morir tota la família d'aquells conegudíssims industrials, uns dels més importants de la Barcelona d'aquell temps.
            A Sant Boi varen ser dos els temporals, d'una intensitat impressionant tots dos. El primer s'escaigué a primeres hores de la tarda.
            Recordo que, potser degut al mal temps que amenaçava, contra la meva costum, em vaig queda a fer una petita migdiada. Sentia ploure fort, sense arribar a despertar-me. Prou que ho va fer la meva esposa, al cel sia, ben jove encara donà proves de l'aplom i serenitat que l'acompanyaren tota la vida. Al costat de casa els entrava l'aigua de la riera que tocava les nostres parets i anava creixent per moments.
            Com que només hi havia dones a la casa a aquelles hores, vaig anar-hi jo, i no aconseguia aturar la força de l'aigua, perquè tot just deixava els improvisats aturalls, als pocs moments, cedien de nou.
            Tot seguit m'avisaren que ho deixés, que l'aigua havia envaït el carrer i entrava per davant de les cues cases isolades.
            Vivia aleshores el que escriu a la casa n.º 3 del carrer de Raurich. Tota la vida recordaré la impressió que va causar-me el veritable riu d'aigua que baixava pel carrer de Montmany, avui de Lluís Pascual, ajuntant-se, davant les nostres llars, amb la que venia del carrer de Raurich, que sense poder engolir-la la riera de can Pinyol en el pont que unia aquest carrer amb el de Miquel, no tenia més sortida que l'ampla via, almenys amb tres pams d'alçada, de banda a banda, com un torrent.
            Més terrible era encara l'aiguabarreig que es formava amb tot el que baixava de la part de la Caseta de Montclar, l'actual carrer de Lluís Pascual, i la de la riera, que no tenia més sortida que la pròpia riera, insuficient, i el carrer de Lluís Castells, des d'on s'escampava per tota la part fonda de la vila, que s'inundà completament, amb alçaries d'aigua que, en record dels vius, no tenien més precedent que la famosa riuada de Sant Antoni.
            Quan començava a cedir la fúria del temporal, enmig de l'esverament general, tothom comença a inquietar-se pels nens d'una escola que amb el seu professor havien pujat, amb motiu de la diada, a l'ermita de Sant Ramon. Sortosament, s'aixoplugaren a les porxades i l'església que volten l'església del cim i, un cop passada la fúria de la maltempsada, retornaren a les seves llars sense més dany que la gran mullena.
            Amb en Pere rosanes de company, que vivia a la casa veïna, jo, que era una mica més jove que ara, després d'escórrer l'aigua de les nostres llars, vàrem anar a la de la meva mare i a les de parents i amics.
            Les obertures que en molts llocs tingueren de fer-se per treure l'aigua de dintre les cases, al vespre serviren perquè s'inundessin de nou amb més facilitat, ja que l'aiguat de la nit del 31 d'agost al primer de setembre no sols igualà, sinó que degué superar en intensitat el de la tarda.
            Les parets de tanc de l'hort de can Raurich, al començament d'aquest carrer, que havien resistit el pes de l'aigua del primer temporal, no resistiren el segon. ¿Per estar ja consentides o per major alçaria de la inundació? A la tarda ja s'enderrocaren les de l'hort de can Villaret, actualment casa Jordana.
            Sembla que la riera d'en Bertran, principal desembocadura de les aigües al riu Llobregat, acomplí la seva comesa a la tarda. No fou així a la represa nocturna del mal temps, perquè el riu baixava ja de ple i amb les aigües altes fou més difícil la sortida de les que omplien els carrers de Sant Boi.
            En estendre's l'aigua per l'hort va matar tots els planters que per les temporades de l'hivern i primavera tenia el germà de mossèn Baldiri, el Quimet Pugés, el planteraire de Sant Boi. Va perdre igualment les verdures i coses que collia, i, deixant-lo es pot ben bé dir que a la ruïna, les cries de garins i l'aviram que posseïa. Era un homenàs alt i ben plantat, en la flor de la vida. Havien anat als banys a Castelldefels, i en trobar-se amb el gran daltabaix, va rebre una impressió tan forta que no va fer res més de bo i va morir pocs anys després, ben jove encara.
            A tot Catalunya es varen anar succeint els aiguats des de les tres de la tarda fins a primeres hores de la nit, sense interrupció, contràriament al que passà a Sant Boi, on foren dos, perfectament delimitats. Entre les sis i les set, a la riera de Ripollet, s'escaigué la tràgica mort de la família Mas Bagà. Tornaven de Sant Feliu de Codines, on havien celebrat el sant del pare, que es deia Ramon, aquest, la muller i les filles, amb el nen petit, la seva dida i el xofer, i moriren tots en la catàstrofe. I encara també un home que els volia auxiliar quan el cotxe restà aturat al mig de la corrent. Fou lligada una corda al vehicle, però la força de l'avinguda la trencà, arrossegant aquell, amb tots els seus ocupants. També a Sant Andreu (Barcelona) moriren quatre persones dintre una casa i altres desgràcies acompanyaren els tràgics esdeveniments del diluvi d'aigües.
            A Sant Boi la família de Jaume Valls tenien una botiga al carrer Nou, que, com totes les cases veïnes, estava inundada.
            Vivien a la casa, amb en Valls, la seva esposa Montserrat Badia i Pugés, de 35 anys, un dependent Vicenç Vendrell Faura i una minyona, Antònia Rego (?) Vives, de 60 anys.
            Amb la botiga plena amb tots els gèneres que venien, i un metre d'aigua, baixaren a veure com estava tot. Volgué la dissort que es mullessin uns bidons de carbur i es formés gran quantitat de gas. En baixar els tres primers amb una espelma encesa, per la manca de corrent elèctrica, es produí una enorme explosió que ensorrà totalment la casa, destruint també parcialment els immobles veïns.
            La mestressa i els dos empleats moriren en la catàstrofe. En Valls, expliquen els veïns, es trobava enfront del portal obert i la força de l'explosió el llançà al mig del carrer, sofrint ferides, però salvant la vida, que havia de perdre poc temps després, també en desgraciades circumstàncies.


            A la versió publicada a "La Vanguardia" diu que fou un veí, que acudí als crits de socors, qui encengué l'espelma i provocà l'explosió, i que en Jaume Valls quedà a dalt i es tirà en veure que havia caigut la paret mestre de la casa. Creiem més ajustada als fets la versió dels veïns. Diu que la minyona estava al llit, però morí com tots els demés.
            Una néta d'aquesta i la filla del primer matrimoni de Montserrat Badia, la que avui és senyora Lola Bonet de Zenon, alarmats tots amb l'aiguat de la tarda, havien estat portades a casa d'altres parents.
            Les dues cases veïnes sofriren grans danys. A l'una els estadants eren fora i a l'altra estaven sopant. Va caure la paret i les bigues s'aguantaren momentàniament a l'aire, malgrt quedar sostingudes per un sol extrem. No reberen danys d'importància.
            A bastants carrers els infants foren trets dels indrets perillosos a coll d'abnegats veïns. A la caseta dels hortolans de can Villaret, amb gran perill, salvaren un jornaler refugiat al pis, un veterà del Rugby, en Lleó Pinyol, amb en Josep Burgès, també col·laboraren en Jacint Valls, en Pere Puig i altres. Els perjudicis soferts a tota la població, i no cal dir als barris menys alts, foren quantiosos, però no es registraren més desgràcies personals. La humitat que produí la doble entrada de l'aigua durà alguns anys dintre les cases, ja prou humides de si, als baixos de Sant Boi.
            Viladecans, Cornellà, l'Hospitalet i totes les poblacions del Pla del Llobregat sofriren també molt dels aiguats, però els danys foren només materials.
            Altres vegades ha sofert la vila de Sant Boi les avingudes del Llobregat, que han envaït els seus carrers, però mansament.
            Entraven reculant, agravada sempre la situació, quan la riuada era extraordinària, per la manca de pas que davant la població tenien les aigües que han de passar, i encara esbiaixadament, per un sol ull de pont dels cinc que té aquest. Abans de la guerra, en la que, a l'any 39, durant la retirada de les tropes republicanes, fou volat el pont en tenia sis. Per resoldre la destrucció, la primera pilastra de la riba esquerra fou convertida en cap de pont i se suprimí tota una secció del pas de les aigües.
            Aquesta anormalitat, que no s'hauria tolerat en cap altra població, fa aixecar, potser en un metre, el nivell de les avingudes extraordinàries, a la desembocadura de la Riera d'en Bertran, principal desguàs de la localitat, i l'aigua comença a envair carers i cases, entrant per les clavegueres, abans que en franca inundació, quan ha superat els terraplens i construccions que impedeixen o dificulten el seu pas.
            L'aiguat de Sant Ramon, contràriament, envaí la població en forma torrencial i barris sencers, on no havia entrat mai l'aigua, sofriren els mateixos danys que la part baixa de la població.
            El trasbals que l'aiguat de Sant Ramon portà a molts indrets de la vila fou tan gran, que estic segur que tots els santboians que visqueren aquelles hores i llegeixin aquestes ratlles, podrien afegir-hi quelcom, si no tan dolorós, potser tan important com el que portem ressenyat.
            En la impossibilitat material de recollir plenament les repercussions i detalls del gran esdeveniment, el cronista ha intentat només donar una idea als nous habitants de la vila i als qui tenen la fortuna de no haver complert els cinquanta anys i renovar el record d'unes hores que restaren gravades en el cor i en el pensament de tots els qui les visqueren.

                                                Carles Martí Vilà
                                                Cronista de la Vila


NOTA EDITORIAL: 
Publicat a “Vida Samboyana” (número 227, octubre de 1974, pàgines 8 i 9). 

L'AIGUAT DE SANT RAMON



            Celebraven aquest any el XXX aplec a l'ermita encimbellada en el turó que antigament nomenaven La Fita, perquè en el punt més enlairat hi havia la que assenyalava la partió de tres termes: el de Viladecans, el de Sant Climent i el de Sant Boi.
            Quan varen iniciar-se els aplecs, feia pocs anys que s'escaigué el terriblement famós aiguat de Sant Ramon, que amb aquest nom restà imborrablement a la memòria dels santboians que sofriren o presenciares els seus estralls.
            L'aiguat de Sant Ramon (1926) fou l'esdeveniment més gran i de més tràgiques conseqüències que han vist les actuals generacions a la nostra vila. A tot Catalunya va passar a la memòria com l'aiguat dels Mas Bagà, perquè, en les grans inundacions que l'acompanyaren, va morir tota la família d'aquells conegudíssims industrials, uns dels més importants de la Barcelona d'aquell temps.
            A Sant Boi varen ser dos els temporals, d'una intensitat impressionant tots dos. El primer s'escaigué a primeres hores de la tarda.
            Recordo que, potser degut al mal temps que amenaçava, contra la meva costum, em vaig queda a fer una petita migdiada. Sentia ploure fort, sense arribar a despertar-me. Prou que ho va fer la meva esposa, al cel sia, ben jove encara donà proves de l'aplom i serenitat que l'acompanyaren tota la vida. Al costat de casa els entrava l'aigua de la riera que tocava les nostres parets i anava creixent per moments.
            Com que només hi havia dones a la casa a aquelles hores, vaig anar-hi jo, i no aconseguia aturar la força de l'aigua, perquè tot just deixava els improvisats aturalls, als pocs moments, cedien de nou.
            Tot seguit m'avisaren que ho deixés, que l'aigua havia envaït el carrer i entrava per davant de les cues cases isolades.
            Vivia aleshores el que escriu a la casa n.º 3 del carrer de Raurich. Tota la vida recordaré la impressió que va causar-me el veritable riu d'aigua que baixava pel carrer de Montmany, avui de Lluís Pascual, ajuntant-se, davant les nostres llars, amb la que venia del carrer de Raurich, que sense poder engolir-la la riera de can Pinyol en el pont que unia aquest carrer amb el de Miquel, no tenia més sortida que l'ampla via, almenys amb tres pams d'alçada, de banda a banda, com un torrent.
            Més terrible era encara l'aiguabarreig que es formava amb tot el que baixava de la part de la Caseta de Montclar, l'actual carrer de Lluís Pascual, i la de la riera, que no tenia més sortida que la pròpia riera, insuficient, i el carrer de Lluís Castells, des d'on s'escampava per tota la part fonda de la vila, que s'inundà completament, amb alçaries d'aigua que, en record dels vius, no tenien més precedent que la famosa riuada de Sant Antoni.
            Quan començava a cedir la fúria del temporal, enmig de l'esverament general, tothom comença a inquietar-se pels nens d'una escola que amb el seu professor havien pujat, amb motiu de la diada, a l'ermita de Sant Ramon. Sortosament, s'aixoplugaren a les porxades i l'església que volten l'església del cim i, un cop passada la fúria de la maltempsada, retornaren a les seves llars sense més dany que la gran mullena.
            Amb en Pere rosanes de company, que vivia a la casa veïna, jo, que era una mica més jove que ara, després d'escórrer l'aigua de les nostres llars, vàrem anar a la de la meva mare i a les de parents i amics.
            Les obertures que en molts llocs tingueren de fer-se per treure l'aigua de dintre les cases, al vespre serviren perquè s'inundessin de nou amb més facilitat, ja que l'aiguat de la nit del 31 d'agost al primer de setembre no sols igualà, sinó que degué superar en intensitat el de la tarda.
            Les parets de tanc de l'hort de can Raurich, al començament d'aquest carrer, que havien resistit el pes de l'aigua del primer temporal, no resistiren el segon. ¿Per estar ja consentides o per major alçaria de la inundació? A la tarda ja s'enderrocaren les de l'hort de can Villaret, actualment casa Jordana.
            Sembla que la riera d'en Bertran, principal desembocadura de les aigües al riu Llobregat, acomplí la seva comesa a la tarda. No fou així a la represa nocturna del mal temps, perquè el riu baixava ja de ple i amb les aigües altes fou més difícil la sortida de les que omplien els carrers de Sant Boi.
            En estendre's l'aigua per l'hort va matar tots els planters que per les temporades de l'hivern i primavera tenia el germà de mossèn Baldiri, el Quimet Pugés, el planteraire de Sant Boi. Va perdre igualment les verdures i coses que collia, i, deixant-lo es pot ben bé dir que a la ruïna, les cries de garins i l'aviram que posseïa. Era un homenàs alt i ben plantat, en la flor de la vida. Havien anat als banys a Castelldefels, i en trobar-se amb el gran daltabaix, va rebre una impressió tan forta que no va fer res més de bo i va morir pocs anys després, ben jove encara.
            A tot Catalunya es varen anar succeint els aiguats des de les tres de la tarda fins a primeres hores de la nit, sense interrupció, contràriament al que passà a Sant Boi, on foren dos, perfectament delimitats. Entre les sis i les set, a la riera de Ripollet, s'escaigué la tràgica mort de la família Mas Bagà. Tornaven de Sant Feliu de Codines, on havien celebrat el sant del pare, que es deia Ramon, aquest, la muller i les filles, amb el nen petit, la seva dida i el xofer, i moriren tots en la catàstrofe. I encara també un home que els volia auxiliar quan el cotxe restà aturat al mig de la corrent. Fou lligada una corda al vehicle, però la força de l'avinguda la trencà, arrossegant aquell, amb tots els seus ocupants. També a Sant Andreu (Barcelona) moriren quatre persones dintre una casa i altres desgràcies acompanyaren els tràgics esdeveniments del diluvi d'aigües.
            A Sant Boi la família de Jaume Valls tenien una botiga al carrer Nou, que, com totes les cases veïnes, estava inundada.
            Vivien a la casa, amb en Valls, la seva esposa Montserrat Badia i Pugés, de 35 anys, un dependent Vicenç Vendrell Faura i una minyona, Antònia Rego (?) Vives, de 60 anys.
            Amb la botiga plena amb tots els gèneres que venien, i un metre d'aigua, baixaren a veure com estava tot. Volgué la dissort que es mullessin uns bidons de carbur i es formés gran quantitat de gas. En baixar els tres primers amb una espelma encesa, per la manca de corrent elèctrica, es produí una enorme explosió que ensorrà totalment la casa, destruint també parcialment els immobles veïns.
            La mestressa i els dos empleats moriren en la catàstrofe. En Valls, expliquen els veïns, es trobava enfront del portal obert i la força de l'explosió el llançà al mig del carrer, sofrint ferides, però salvant la vida, que havia de perdre poc temps després, també en desgraciades circumstàncies.


            A la versió publicada a "La Vanguardia" diu que fou un veí, que acudí als crits de socors, qui encengué l'espelma i provocà l'explosió, i que en Jaume Valls quedà a dalt i es tirà en veure que havia caigut la paret mestre de la casa. Creiem més ajustada als fets la versió dels veïns. Diu que la minyona estava al llit, però morí com tots els demés.
            Una néta d'aquesta i la filla del primer matrimoni de Montserrat Badia, la que avui és senyora Lola Bonet de Zenon, alarmats tots amb l'aiguat de la tarda, havien estat portades a casa d'altres parents.
            Les dues cases veïnes sofriren grans danys. A l'una els estadants eren fora i a l'altra estaven sopant. Va caure la paret i les bigues s'aguantaren momentàniament a l'aire, malgrt quedar sostingudes per un sol extrem. No reberen danys d'importància.
            A bastants carrers els infants foren trets dels indrets perillosos a coll d'abnegats veïns. A la caseta dels hortolans de can Villaret, amb gran perill, salvaren un jornaler refugiat al pis, un veterà del Rugby, en Lleó Pinyol, amb en Josep Burgès, també col·laboraren en Jacint Valls, en Pere Puig i altres. Els perjudicis soferts a tota la població, i no cal dir als barris menys alts, foren quantiosos, però no es registraren més desgràcies personals. La humitat que produí la doble entrada de l'aigua durà alguns anys dintre les cases, ja prou humides de si, als baixos de Sant Boi.
            Viladecans, Cornellà, l'Hospitalet i totes les poblacions del Pla del Llobregat sofriren també molt dels aiguats, però els danys foren només materials.
            Altres vegades ha sofert la vila de Sant Boi les avingudes del Llobregat, que han envaït els seus carrers, però mansament.
            Entraven reculant, agravada sempre la situació, quan la riuada era extraordinària, per la manca de pas que davant la població tenien les aigües que han de passar, i encara esbiaixadament, per un sol ull de pont dels cinc que té aquest. Abans de la guerra, en la que, a l'any 39, durant la retirada de les tropes republicanes, fou volat el pont en tenia sis. Per resoldre la destrucció, la primera pilastra de la riba esquerra fou convertida en cap de pont i se suprimí tota una secció del pas de les aigües.
            Aquesta anormalitat, que no s'hauria tolerat en cap altra població, fa aixecar, potser en un metre, el nivell de les avingudes extraordinàries, a la desembocadura de la Riera d'en Bertran, principal desguàs de la localitat, i l'aigua comença a envair carers i cases, entrant per les clavegueres, abans que en franca inundació, quan ha superat els terraplens i construccions que impedeixen o dificulten el seu pas.
            L'aiguat de Sant Ramon, contràriament, envaí la població en forma torrencial i barris sencers, on no havia entrat mai l'aigua, sofriren els mateixos danys que la part baixa de la població.
            El trasbals que l'aiguat de Sant Ramon portà a molts indrets de la vila fou tan gran, que estic segur que tots els santboians que visqueren aquelles hores i llegeixin aquestes ratlles, podrien afegir-hi quelcom, si no tan dolorós, potser tan important com el que portem ressenyat.
            En la impossibilitat material de recollir plenament les repercussions i detalls del gran esdeveniment, el cronista ha intentat només donar una idea als nous habitants de la vila i als qui tenen la fortuna de no haver complert els cinquanta anys i renovar el record d'unes hores que restaren gravades en el cor i en el pensament de tots els qui les visqueren.

                                                Carles Martí Vilà
                                                Cronista de la Vila


NOTA EDITORIAL: 
Publicat a “Vida Samboyana” (número 227, octubre de 1974, pàgines 8 i 9). 

L'ONZE DE SETEMBRE (Vida Samboyana, novembre de 1976)


            El dia onze de setembre d'enguany grups de joves de totes les contrades catalanes omplen els carrers de Sant Boi.

            Els colors de la nostra senyera, quaranta anys amagada, senyorejaven per tot i es pot dir que eren més visibles que els mateixos que les portaven. Era el distintiu de tots ells.

            A les motxiles, al braç, a la camisa, en els cotxes, brillaven al sol amb un aire de pau i de festa, sobre un fons daurat, les quatre barres catalanes.

            Altres insígnies eren també presentes, deixant veure les variants complementàries dels seus ideals, però predominava sempre l'afirmació catalana que els havia aplegat a la nostra vila.

            El motiu de concentrar-se a Sant Boi era el d'estar soterrades a l'església parroquial de Sant Baldiri les restes de Rafel Casanova, l'heroi d'aquella diada, ferit a les muralles de Barcelona quan, en 1714, les tropes de Felip V, assaltaren la ciutat.

            Els actes de l'esdeveniment culminaren a la nostra plaça de Catalunya, que feia aquell dia honor al seu nom i prenia un aire juvenil de ciutadania que li esqueia i la dignificava.

            Plena completament, la gentada necessità tots els caps de carrer que hi convergeixen per encabir-se i oir els parlaments dels Srs. Roca, Carbonell i Octavi Saltor, que foren acollits amb grans aplaudiments i mostres d'entusiasme.


https://vimeo.com/59812629


            Al caient de la tarda i abans d'abandonar la població, s'aplegaren molts dels concorrents a l'església parroquial davant la tomba del Conseller Casanova, a l'altar de la Pietat, que assenyala una làpida que costejaren fa una cinquantena d'anys, les entitats catalanistes de Barcelona.

            El que signa té la impressió personal de que les despulles no estan a la tomba dels Martí de can Torrents, sinó a l'altar del Roser on tenien el vas sepulcral, els Bosch de Can Barraquer, casa en que on entrà de pubill i on anaren residint els fills i nets d'en Rafel Casanova. Si l'enterrat en l'altar de la Pietat, potser fou degut a les obres de construcció de l'actual temple, que estarien aleshores en plena activitat i potser també a l'estreta relació entre les dues famílies que havien emparentat en diverses ocasions.

            El cronista creu que mancaria el seu deure no fent les anteriors manifestacions i més encara si no fes constar el magne esdeveniment de que fou digne marc la nostra vila, que, a més de la manifestació d'unitat i d'amor a Catalunya, constituí una prova de la civilitat i la maduresa política que perduren i són el distintiu del poble català.

Carles Martí i Vilà

Cronista de la vila

Publicat: A VIDA SAMBOYANA (número 252, novembre de 1976, pàgina 54).

11 DE SETEMBRE (Vida Samboyana, octubre de 1976)


 
            La Historia de Cataluña es muy extensa.  Sus primitivos po­bladores fueron los íberos y sucesivamente vinieron a estable­cerse en ella los fenicios, griegos, cartagineses y romanos.  Sufrió en el siglo V la invasión de los bárbaros y en el siglo VIll, la de los árabes que el pueblo catalán rechazó con energía.  Desde fines del siglo IX, formó un condado independiente fundado por Wifredo, el Velloso, en el año 888.  En el siglo XIl, siendo Conde de Barcelona, Berenguer IV, enlazóse el condado con el reino de Aragón y éste con el de Castilla en 1479.  En 1640 se alzó en armas Cataluña entera contra el gobierno de Felipe IV y en la Guerra de Sucesión (1700-1714) tomó partido por el archiduque Carlos de Austria y ello le costó la pérdida de sus libertades, pues, vencedor Felipe V, abolió en 1714 los fueros de Cataluña, que nuestra región no logró recuperar hasta el año 1932, en el que el parlamento de la Segunda República Española le otorgó el Estatuto Autónomo por el que se rigió hasta el año 1939, en el que volvió a perder su autonomía.

            A nuestra villa le cupo el honor de ser elegida para la con­memoración del 11 de septiembre y dar con ello testimonio de fe al hombre que fue en aquella época el primer líder defensor de las libertades catalanas, D. Rafael Casanova.  Según medios informativos ofíciales, los asistentes a la celebración de la «DIADA» en la Plaza de Cataluña de Sant Boi, oscilaban entre las 30.000 y las 35.000 personas.  Creo sinceramente que estos datos no se ajustan a la realidad.  Nuestra plaza, abarrotada, tiene un superficie de 17.000 metros cuadrados y las calles ad­yacentes estaban repletas a rebosar.  Nuestro cálculo se apro­xima a las 100.000 personas y no comprendemos a qué puede conducir el aminorar o empequeñecer un acto histórico de un pueblo que sabe mucho de silencio y de “SENY”.

https://www.facebook.com/ahmsbl/photos/?tab=album&album_id=1103625363055215



            La voz del pueblo es la voz de Dios.  Está escrito: “La liber­tad no es otra cosa que aquello que las personas tienen dere­cho a hacer y que la sociedad no tiene derecho a impedir».  Es el derecho de obedecer sólo a la ley; porque, sabido es, que la libertad sin una autoridad fuerte e incólume, no es libertad al cabo del tiempo, sino anarquía y esto, los catalanes, lo sabemos muy bien, como también sabemos que la unión de la libertad y el orden es el último grado de la civilización y por consiguiente la perfección de la sociedad civil.

            Debemos empezar a razonar y de nuestro razonamiento ob­tener conclusiones que nos permitan discernir, en nuestra opi­nión, entre lo que está bien lo que está mal o entre lo que nos conviene o no nos conviene.  Dejarnos llevar por los demás es convertirnos en marionetas y sabido es que quien chilla más no es, generalmente, el que tiene la razón.  Debemos ver por nuestros ojos y no dejarnos llevar por verdades deformadas o verdades a medias.

            Es necesario desechar la mentira, el odio y las pasiones vio­lentas.  Pensar en que todos los ideales contienen una gran y loable ambición y que de diferentes doctrinas pueden obtener­se sugerencias e iniciativas que pueden conducir a un mundo mejor.  No hay pueblo en la tierra que haya, podido prosperar sin la influencia de una libertad de opinión que se traduzca en crítica constructiva.

            Todo debe hacerse por el pueblo, pero a condición de que la inteligencia, respaldada por la autoridad, lo refrende y discipline.

            La verdad es a veces un tanto dura, pero debemos apren­der a aceptarla con la mejor voluntad, sin apasionamientos des­mesurados que dan ocasión a inevitables fisuras.

            Sant Boi, tierra hospitalaria, fue escogida de nuevo para ce­lebrar la conmemoración de la «DIADA», después de 40 años de silencio ya que no de olvido.  Ondearon miles de banderas catalanas y, con fervor, se expresaron profundos sentimientos de amor a la tierra en que vivimos.  Nuestro pueblo es tierra viva, con historia, lenguaje y costumbres que no requieren de la revolución ni la violencia para entender el concepto nacional en una unidad que nada quiere saber de separatismos ni se­paradores.

  
ANTONIO RODRÍGUEZ RÓDENAS

 Publicat: A VIDA SAMBOYANA (número 251, octubre de 1976, pàgina 5).

TOT CATALUNYA, PRESENT A SANT BOI (Vida Samboyana, setembre de 1976)



            Èxit total era el comentari final que sentia arreu de Sant Boi, mentre la gent allí reunida anava marxant pels carrers cap a l’estació o cap als aparcaments dels cotxes. La gent del poble estaven també entusiasmats per l’èxit de la celebració de la Diada de l’onze de setembre en la seva pròpia vila. La plaça de Catalunya s’omplí de gom a gom, i hom creu que foren cent mil les persones que l’omplien juntament amb els que hi havia en els carrers que hi menaven.

            L’acte començà a un quart de sis de la tarda, quan la “speaker”, l’artista Maria Josep Arenós, demanà un minut de silenci per tots els qui han mort per la llibertat, i per l’última víctima, J. M. Zabala. Després –mentre encara arribaven riuades de gent- inicià el torn d’intervencions Miquel Roca Junyent, seguit per Octavi Saltor i Jordi Carbonell.

            El gran míting unitari de l’onze de setembre es va cloure amb el cant d’”Els Segadors”, dirigit per Oriol Martorell des de la tarima. El retorn de Sant Boi fou també impressionant.

“LA NOSTRA FORÇA ÉS I SERÀ TRIOMFANT”

“Ofegueu el que pugui dividir i tota intenció de partidisme”


https://www.facebook.com/ahmsbl/videos/1103966223021129/



            Ahir, l’honorable senyor Tarradellas, president de la Generalitat de Catalunya, adreçà als catalans, en commemoració de l’Onze de Setembre, el missatge següent:

            “Ciutadans de Catalunya:
            Si avui no podem commemorar la diada de l’Onze de Setembre com nosaltres voldríem. Si avui sentim més que mai el dolor de la nostra manca de llibertat. Si avui no oblidem els nostres empresonats i perseguits. Si avui som conscients del que representa la nostra fidelitat a Catalunya. Si estem ben units i som dignes del nostre poble, la victòria que obtindrem serà esclatant.
            No en dubteu, la nostra força és i serà sempre triomfant si posem la fervorosa voluntat de complir amb els nostres deures envers Catalunya.
            És per això que us demano ben fervorosament que ofegueu el que ens pugui dividir i tota intenció de partidisme, car no ha arribat encara el moment de fer-ho.
            Ara com ara, pensem solament en l’obligació que tenim de constituir una Catalunya que gaudeixi de llibertat, de benestar i de pau. Sense deixar, però, de lluitar, si cal, perquè tots els altres pobles d’Espanya retrobin també la llibertat per tal que puguin viure tan bé con els plagui.
            Davant la situació en què ens trobem, i del nostre futur, dissortadament no massa afalagador tant en l’ordre polític com en l’econòmic, crec que tot el que no sigui tenir-ho present i lluitar amb intel·ligència i sense complexes és un greu error que pot ésser dramàtic al nostre país.
            És per això que amb la nostra conducta de cada dia cal ésser exigent i, per tant, no deixar-nos emportar per promeses fal·lacioses i per il·lusions, per respectables que siguin, si aquestes no estan arrelades profundament a la nostra terra.
            Fem que el nostre poble tingui tothora la imatge que reflecteix la seva resolta voluntat de governar-se tal com nosaltres ho entenem, que vol dir aportar a la nostra vida nacional la llibertat, el progrés i la justícia social.
            Ciutadans de Catalunya, no oblidem tampoc que avui, la Diada de l’Onze de Setembre, representa la nostra irreversible determinació de fer tots els sacrificis que calgui per tal que la Generalitat de Catalunya reneixi més forta i esplendorosa que mai.
            Visca Catalunya. – Josep Tarradellas, president de la Generalitat de Catalunya.”

Article sense signar



Publicat: A VIDA SAMBOYANA (número 250, setembre de 1976, pàgina 3).