ALLIBERAR LES ILLES BALEARS


JOSEP FERRÉS I MARIGÓ

MEMÒRIES [fragment]


         "[...] Al cap de mig mes de la sublevació, es començava a parlar de la intenció d'alliberar les Illes Balears. Finalment, decidirem intentar‑ho, començant per les illes més petites i, quan aquestes illes ja fossin alliberades, calia recuperar la més gran. En aquesta illa s'hi havia de desembarcar per sorpresa, calia fer‑hi un "cap de pont". De nou s'organitzà una nombrosa expedició militar per intentar ocupar Mallorca.
         A Sant Boi s'intentà contribuir enviant una centúria per això es feu un allistament de voluntaris entre els membres dels partits polítics del poble. Entre els militants d'Esquerra Republicana i els d'Estat Català s'arribà als cent voluntaris. Setanta membres de la centúria eren d'Esquerra Republicana i els altres trenta eren d'Estat Català. Vàrem fer una gran bandera, amb les quatre barres, perquè fos l'ensenya de la centúria catalana en aquesta expedició a les illes Balears.

         A l'hora de formalitzar la inscripció dels voluntaris, jo vaig ser l'encarregat de confeccionar la llista perquè era el secretari d'Estat Català. Em vaig trobar amb un problema: només hi havia inscrits vint‑i‑nou dels trenta voluntaris previstos. L'Estat Català s'havia compromès a contribuir amb trenta homes a la "Centúria Rafael Casanova". Com que no n'hi havia cap més, no vaig voler ser un "capità manaia" que embarcava la gent i ell es quedava a terra, i em vaig inscriure. No vaig explicar el motiu a ningú. Certament, la meva posició era compromesa: era casat, pare de dos fillets petits, tenia esposa, pare i sogra que depenien de mi. Anava a una guerra i no a una festa major, per això no sabia que em podia arribar a passar.
         El dia oportú, ens n'anàrem amb un camió gran de Sant Boi vers el castell de Montjuïc, a Barcelona. Hi estiguérem una setmana. Durant aquest període, varem visitar les instal·lacions del castell. Una cosa que m'impressionà molt fou el lloc on pocs dies abans havien afusellat el general Goded, el qual havia estat condemnat per un consell de guerra. A terra encara hi havia restes de sang de la víctima.
         No vaig voler tornar a casa per acomiadar‑me un altre cop de la família, abans d'anar‑me'n. Alguns companys tornaren a Sant Boi però jo vaig preferir quedar‑me al castell i no fer passar més penes a la família perquè considerava que amb un acomiadament ja n'hi havia prou, i no volia fer‑ne cap més.
         La majoria dels voluntaris de la nostra centúria tenien al voltant de vint anys d'edat i, per això podien ser mobilitzats en qualsevol moment, en una o altra de les lleves que s'anaven demanant. Jo era una mica més gran i no m'afectava tan directament. El motiu que fossin a la centúria era bàsicament perquè allí es trobaven amb companys i coneguts de Sant Boi i això els evitava que, en una altra situació, haguessin de fer companys entre estranys. Per això el president del nostre partit els animà a allistar‑se a la centúria i, així, evitar ser mobilitzats.
         Vàrem embarcar un dissabte al vespre per fer el trajecte de nit vers Maó, la capital de l'illa de Menorca. Quan arribàrem al port, els primers que desembarcaren varen ser els de la CNT‑FAI. En canvi, nosaltres fórem els darrers de l'expedició de més de dos mil homes que havien arribat amb vaixell des de Barcelona per intentar ocupar l'illa de Mallorca. No me'n recordo del nom del vaixell que ens portà de Barcelona a Maó i tampoc me'n recordo del temps que trigàrem viatjant.
         No obstant això, el viatge es va realitzar perfectament, sense cap contratemps.
         Un cop acabada la nostra breu estada a Maó, ens férem novament a la mar, en un vespre fosc, vers l'illa de Mallorca. No sabíem certament que ens podia passar ni què podíem trobar. A trenc d'alba, arribàrem a la platja anomenada "Punta d'Amer". Quan vàrem ser tots a la platja, ens rebé el comandant Bayo amb una patriòtica salutació en nom de la República.
         Enaltí el nostre gest per haver vingut i, tot seguit, des d'unes muntanyes altes, all`s lluny, un canó d'artilleria ‑que seria de quinze i mig‑ començà a disparar‑nos. Ens donaren una colla de fusells màuser perquè els netegéssim i, un cop desengreixats, un company que ens esperava ens acompanyà vers on estaven les posicions avançades, al front de Portocristo, rebatejat com a "Porto‑Rojo". Vàrem estar ben bé una hora per arribar‑hi.
         Tot seguit, un cop tinguérem el fusell net de greix, en columna de tres vàrem emprendre el camí per arribar el més aviat possible allí on ens enviava el comandant Bayo. El canó no parava de disparar‑nos i els obusos passaven baixos sobre els nostres caps. Cada cop la por anava en augment. Cada cop que el canó disparava, ens feien ajupir el cap perquè no ens ferissin. Tants cops ho haguérem de fer que, finalment, ja ho fèiem mecànicament. Per desgràcia, el company Comes ferí el company Cervera que anava al seu darrere. Li va fer una ferida a la cara per la qual cosa el traslladàrem a un petit camp d'aviació per curar‑lo. Al cap de dos o tres dies, un avió feixista metrallà el camp d'aviació i, de resultes d'aquesta acció, ocasionà la mort del company Cervera. Aquest company fou l'única víctima mortal que tingué la Centúria Rafael Casanova, la qual no tornà a Sant Boi quan ens retiràrem de Mallorca.

         La mort del nostre company ens dolgué molt. Si bé no era del grup dels trenta d'Estat Català, era membre de la Centúria Rafael Casanova i era un company de la fàbrica. A això s'hi afegeix que fou un dels nostres companys que el ferí fortuïtament. Vàrem enterrar el company Cervera a la mateixa platja de Punta d'Amer.

         Pel camí estàvem tots molt cansats. Teníem molta set i volíem beure aigua. Varem trobar una cisterna i ens n'alegràrem molt perquè pensàvem fer‑nos un tip de beure, però un company que estava allà ‑dels primers que havien fet el cap de pont‑ ens advertí que l'aigua de la cisterna estava enverinada i que ell era allí per avisar‑nos. Quan sentirem aquesta paraula, a tots ens passà la set de cop. Aleshores encara vàrem continuar caminant una llarga estona i, quan arribàrem al front de Portocristo, tot seguit rellevàrem els companys que hi havia. S'anava a fer fosc i teníem intenció de reposar ‑si els feixistes ens ho deixaven fer.
         A la nit no hi hagué cap complicació ni contratemps. Els dies que estiguérem en els alts de Porto‑Rojo també foren calmats. Un dia, ens van ordenar que ataquéssim una posició dels enemics i, quan aquests se n'adonaren, varen respondre a l'atac amb una metralladora. No ens quedà cap altre remei que retirar‑nos a l'acte. Va anar ben just de poder tornar al lloc d'origen. Vaig haver d'amagar‑me darrere d'un marge de pedra que em protegia i, quan deixaren de disparar, en unes dècimes de segon vaig tornar al meu lloc. Darrere del mateix marge on estava, hi devia haver alguna persona morta perquè desprenia una forta olor; era un baf molt intens i insuportable.
         Cada dia hi havia el mateix per menjar: en els tres àpats que fèiem menjàvem figues i ametlles. Aquests fruïts els collíem dels arbres o els arreplegàvem del sol i, tot i que no estaven racionats i en podíem menjar tants com en volguéssim, eren la nostra única dieta.
         No teníem res més: estàvem abandonats. Semblava fet exprèssament perquè ens en tornéssim a Catalunya. Des de Madrid, el ministre socialista Indalecio Prieto no veia amb bons ulls l'alliberament de les Illes pels catalans perquè tenia por que Catalunya, juntament amb les Illes, es declarés independent, per la qual cosa posava tots els seus esforços en la defensa de Madrid. No volia veure ‑tot i que ho sabia ben bé‑ que els avions que contínuament bombardejaven Barcelona tenien la seu a les Illes i que cada bombardeig de la ciutat ocasionava un gran nombre de destrucció, de morts i de ferits. Un dels aviadors més cèlebres que bombardejaven Barcelona fou Ramón Franco, l'avió del qual ‑tocat‑ va caure al mar i va morir.
         Un dia, l'amic i company Blasco es va atrevir a baixar a Porto‑Rojo per mirar de trobar aliments en condicions. Com que el poble estava deshabitat, creien que trobarien aliments amb facilitat. Si que trobaren aliments, però s'havien de coure i, aleshores, els feixistes, quan veieren el fum, els dispararen morters i se n'hagueren d'anar perquè la casa se'ls ensorrava. No tingueren més ganes de tornar‑hi i es conformaren a passar privacions com els altres.
         Nosaltres només teníem una sola metralladora, i encara no era nostra, sinó que era dels companys que havíem anat a rellevar i que no sabíem ben bé de quin partit eren. Un bon nombre de membres de la nostra centúria començava a trobar‑se malament, bàsicament tenia problemes intestinals per estar mal menjats. El desè dia del nostre desembarcament, abans que es fes de dia, pujàrem als vaixells per anar‑nos‑en. Nosaltres vàrem pujar a la mateixa barca que ens havia vist desembarcar feia no gaires dies a la platja i que ara ens traslladava fins al vaixell‑hospital "Marquès de Comillas". Ens n'anàrem sense ni dir adéu a les terres de Mallorca i marxàrem contents perquè ens treien d'allí. Qui més qui menys estava malhumorat per l'experiència que havia viscut a Mallorca.
         Pujàrem, doncs, al vaixell‑hospital que estava ancorat vora mateix del cuirassat de guerra "Jaume I". Poc desprès d'haver pujat al vaixell‑hospital, es presentaren dos avions per bombardejar‑nos i sort en tinguérem del cuirassat, perquè els canons anti‑aeris d'aquest vaixell repel·lien els bombardejos dels avions. La intenció dels avions era enfonsar el vaixell‑hospital i nosaltres estàvem molt espantats perquè temíem que aniríem ben aviat a fer companyia als peixos i als simpàtics dofins que ens seguien darrere del vaixell.
         A la barca on havia pujat jo, curiosament hi havia un guàrdia civil d'uns cinquanta anys. Era curiós perquè era l'únic guàrdia civil que havia vist allí; no en vaig veure cap més ni sabia que n'haguessin vingut.
         Al vaixell‑hospital on vàrem pujar hi havia amb nosaltres uns quatre mil homes, el doble dels que havien vingut quan vàrem desembarcar. L'altre vaixell, el "Mar Negro", que portava els homes que no havien cabut en el vaixell‑hospital, se n'anà cap a València duent una part de la nostra centúria.
         Durant el trajecte es produí un fet alarmant: un company que viatjava en el vaixell morí i, com es costum, s'havia de llençar al mar per enterrar‑lo. Com que aquest fet és molt curiós, la majoria dels companys combatents ho volguérem contemplar i tothom s'acostà al més a prop possible del cadàver. Això feu que es desequilibrés el vaixell perquè la nau només concentrava el pes en un sol costat. Quan ens adonàrem del perill, inmediatament tornàrem al costat oposat per intentar anivellar el vaixell i ho aconseguirem. Sortosament només es va tirar a l'aigua el company difunt i no tots els que anàvem a bord.
         Sense cap altra novetat en la nostra travessia, arribàrem a Barcelona. [...]"


Nota: aquestes pàgines foren publicades, el 1997, dintre del treball més extens "MEMÒRIES" (pàgines 161 a 185), del llibre "MEMÒRIA COMPARTIDA. RECULL DE TEXTOS SANTBOIANS". El títol d'aquest post, és obra nostra, aprofitant la primera frase del fragment escollit.
Les imatges procedeixen dels fons documentals de l'Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat.

LA CENTÚRIA “RAFAEL CASANOVA” DE SANT BOI DE LLOBREGAT (1936-1939)

Autors: Miquel Ribalta i Andreu (redactor), Joan Sardà i Verdier i Antoni Saumell i Valls
     Francesc Roig i Comas, santboià de soca i arrel, nat el 22 de juny de 1897.  Fill de Francesc Roig i Mestres i Anna Comas i Rodés. Agricultor amb terres pròpies i home d’esquerres, va ser l’inspirador, el fundador, el Cap militar i centurió de la “Centúria Rafael Casanova”.
     El centenar de santboians, procedents de les diverses capes socials, partiren en el vaixell “Marquès de Comillas”, conjuntament a d’altres unitts, igualment combatents, i sota la protecció del cuirassat “Jaume I”.
Desembarcats a Maó (Menorca) aprengueren exercicis militars i el maneig i utilització de les armes, durant dos dies i dos nit.  De Maó, en el “Marquès de Comillas” i amb la mateixa protecció que al primer viatge, la centúria, unida a d’altres unitats, sortí embarcada en direcció a Mallorca, proveïda de fusells, metralladores, granades, municions, aliments i material sanitari.
     Desembarcaren a Punta d’Àmer que es trobava sota el foc enemic.  Durant l’avanç terrestre, en direcció a Porto Cristo, vàrem ésser durament bombardejats per l’aviació i l’artilleria, fins que prenguerem contacte directe amb la infanteria enemiga.  Vam tenir importants baixes.
     El centurió F.  Roig, va ser en tot moment ben secundat pel Comandant Zapatero, home ardid, fidel a la República i militar experimentat. El centurió va ser ferit per l’esclat d’un obús i evacuat.
     El Combatent Salvador Comas, fill d’agricultors amb terres pròpies, va ser ferit de bala, just en el desembarcament i fou evacuat en el propi vaixell.
     Joan Sardà i Verdier, caporal del 2n. grup, que combaté -dignament- en l’avantguarda de la centúria.
     Els dos germans Planas, En Simó Rebullida, honor pòstum a Pere Ramogosa i a tants d’altres santboians.  En Tomas Cervera, caigut i sepultat pels seus propis companys.  En Joan Moreno, cap de cuina i subministres es portà dignament. En Pere Velazco i Pedro, caporal del 3r.  grup, especialitzat en l’exploració i accions nocturnes.

     Per una ordre rebuda, del Ministeri de la Guerra, totes les forces desembarcades en missió a les Illes, són obligades a reembarcar, si no volen quedar abandonades a llur sort.
     La “Centúria Rafael Casanova” igualment que les altres forces desembarcades en aquella missió, va reembarcat sota d’intensos bombardeigs i metrallaments aeris enemics, més el foc del cuirassat Jaume I.
     El repatriament va ser fet en les mateixes condicions que a l’anada.
     L’arribada a Sant Boi de la centúria, en plena guerra, va tenir una forta i entranyable càrrega emotiva.  A l’estació del carrilet, amb els cors oprimits per la força de la tragedia que es vivia en la gent sencilla, valenta i amorosa de justicia, els va rebrer en el seu si.
     Dues setmanes de repòs i la “Centúria Rafael Casanova”, ara comanada per un jove centurió, en Jaume Tramunt, i reforçada de noves incorporacions de voluntaris, sortí en direcció al front d’Aragó.
     Allà la nostra centúria, reorganitzada i equipada, va tenir l’honor de ser present en la dura i violenta batalla què, durant tres dies i nits, es mantingué al turó de la ermita de Santa Quitèria i sobre Tardienta (Osca).
     Allà, encara, els santboians de la “Centúria Rafael Casanova” varen demostrar quin és el preu de la Democràcia i de l’Honor.  Entre ells, Antoni Saumell i Valls, qui a continuació d’aquelles operacions, en la militarització, seria afectat en voluntari, a la 124 Brigada Mixta, com a sergent i, posteriorment, oficial.
Record etern a: Jesus Castells, Pere Romagosa, Antoni Queralt, Joan Capdevila Font, Joan Navarro, Avel·lí Amigó, T.  Cervera, Puig, Simó Rebullida Amigó, Aparici, Amorós i d’altres.
     Francesc Roig i Comas, cap i fundador de la Centúria, després de la guerra, va ser comdemnat a mort i indultat. Morí l’any 1966 als 69 anys.

                                                                        A Sant Boi de Llobregat, juny de 1988.



Nota: aquest treball fou publicat, el 1997, dintre del llibre "MEMÒRIA COMPARTIDA. RECULL DE TEXTOS SANTBOIANS" (pàgines 319 a 323).

ELS SETEMBRES SANTBOIANS. LA VEREMA (Publicat el setembre de 1971)


            Fins els darrers del segle XIX, a Sant Boi ja havien passat aquells dos mesos tan calorosos i llargs com són el juliol i l’agost i que les eres ja estaven totes voltades de pallers, d’aquella palla rossa, de la qual s’hi havia extret el blat daurat, aquell blat que era el nostre pa de cada dia, aleshores començava a la nostra vila la festosa tasca anomenada “La Verema”.

Vinyes al Bori (any 1900, aproximadament)


             Cal mencionar que la major part del terreny, tant l’extens somontà com el pla, del nostre terme, es componia de vinyes, amb una gran varietat de ceps, entre els quals es destacaven els raïms moscatells, picapolls, i xereblos com a blancs i les carinyenes, montones i palops com a negres. Per tot, Sant Boi, era poble de vi, i en començar el setembre, totes les persones aptes per les feines de “La Verema” es mobilitzaven com un vertader exèrcit. Calia veure les famílies esteses en diverses vinyes, com tot cantant i fent broma omplenaven els cistells de raïms i els buidaven a les portadores, tot posant-se a la boca els grans de raïms més vistosos. Ningú els privava de menjar raïms. Fins eren molts els collidors i collidores que en els menjars i en les begudes, no usaven altra cosa que pa i raïm. Bo era, també, veure els traginers a bast i els carros, la cura que havien de posar en els transports de les portadores curulles des de les vinyes als cups, en els difícils camins de les muntanyes i els plans. Havien d’ésser homes bregats en tals feines.
 
            Calia, també, fixar-se amb els moviments d’homes i dones, en molts carrers de la vila, des dels cups on trepitjaven els raïms fins que el vi era transportat amb semals, pels semalers des dels cups a llurs pròpies cases i tots mostraven esquitxos d’aquell novell i balsàmic most enganxadís. Arreu se sentien dringar els cadells de les novíssimes premses de ferro, que havien substituït les de fusta. El sonor dringar d’aquells cadells, era l’himne al·legòric a la verema que ressonava per tota la vila. Els senyors que venien a passar l’estiu a Sant Boi, no marxaven de la vila fins que s’havia acabat “La Verema” a fi de poder respirar més temps aquella flaire alenadora del ric most que es trafegava i dels munts de brisa que hi havia en els carrers, davant les cases on hi havia premses.

            Tot això, passava els primers dies del setembre a la most que es trafegava i dels munts de brisa que hi havia Sant Boi era una de les hortes més extenses i riques de la comarca. Els mercats de Barcelona es nodrien d’una gran varietat de verdures i fruites. Cal recordar aquelles preferides cols de Brussel·les verdes i de capdell. Els raves, enciams i escaroles. Les mongetes tendres, els pèsols garrofals, cebes i d’altres verdures. ¿Qui no recordarà aquelles formoses pomes minguetes, gitanetes i joaquimes?. ¿I aquells melosos préssecs gavatxos blancs, resclosos i santmiquels, que eren els únics de Catalunya i els preferits per les persones de bon paladar?. A més de la fruita mencionada, no serà endebades recalcar que estaven encambrats molts milers de melons d’hivern que duraven fins a les festes de Nadal i Cap d’Any com a postres preferents.

            A més de tot això, restava encara la collita de les mongetes del ganxet i faccioses, ja seques, i el moresc, tot molt abundant en la nostra horta.
            En conjunt, el mes de setembre, a més d’ésser la Festa del Treballl mes alegre de l’any a la nostra vila, era la més desitjada i esperada perquè de tots aquells treballs en venia la recompensa dels esforçs de tot l’any. Heus ací els setembres santboians.
  
JOAN BADOSA BRIQUETS
 Publicat: A VIDA SAMBOYANA (número 190, setembre de 1971, pàgina 9).

ELS SETEMBRES D’ABANS (Publicat el setembre de 1957)



Qui gosaria, entre els nous vinguts a la vila i el jovent, que durant tot el mes de setembre no era possible creuar els carrers santboians sense trobar gent atrafegada en les tasques de la verema?.

Les vinyes senyorejaven tot el terme: a la bandada de la Torre de la Vila, pels faldars de la muntanya fins ben a prop de l’ermita de Sant Ramon, als Camps Blancs i les Orioles. Als Vinyets, tocant les parets del poble. Pel cantó del Bori i del Llor i fins a la plana de Marina.

            I no ens referim pas als temps que precediren a la invasió de la filoxera, el terrible flagell que devastà per complert la producció santboiana i la immensa riquesa vinícola de Catalunya. Els ceps de les nostres vinyes assortien amb grans quantitats de vi les cases pageses i, a més, al Pla especialment, eren conreats per a la venda als mercats barcelonins.

            Feixars i marines eren plenes de salzes i d’àlbers plantats expressament per a sostenir les parres dels raïms de plaça, des de temps immemorial, d’una gran varietat de menes entre les que descollava la de grecs, portada a la nostra terra pels almogàvers, que s’havia aclimatat aquí i quedava con record vivent d’aquella gloriosa gesta mediterrània.

            En Magí Castells, en els seus manuscrits, deia la bellesa dels ceps emparrats. Jo en vaig  veure encara les darreres mostres, ja fa alguns anys i, veritablement, impressionaven de veure amb els grans penjolls de raïms que, curosament guardats, s’havien de vendre durant tot l’hivern fins als voltants de la diada de la Candelera.

            Amb l’adopció dels peus americans, resistents a aquella malura, se superà l’estrall i els nous mallols anaren refent les vinyes del nostre terme. Alguns foren empeltats de Sant Jaumes, destinats a la plaça, però la majoria de les noves plantacions estaven encaminades a la producció de vi.

            Tot el mes de setembre nombroses colles, per a la formació de les quals la majoria de pagesos practicaven l’antiga consuetud del torna-jornals, i que s’incrementaven encara amb noies i infants, s’estenien per les vinyes i entre cançons i rialles començaven la verema, la collita de raïms, esdeveniment anyal sempre esperat amb desig i sempre també recordat en les llargues vetllades hivernals.

            Els pesats cistells, plens a vessa, eren buidats dintre les portadores que, amb els seus bons curolls i arranjades amb tapadores d’espart, al bast alguna volta, en lleugers carrets gairebé sempre, eren traginades a la vila.

Base de premsa de "Can Torrents"
(Fotografia: Carles Serret - AHMSBL)

             I aleshores començava una nova fase no menys joiosa de les veremes: la trepitjada del raïm en els cups, que no mancaven en cap casa pagesa.

            El trepitjador practicava la seva comesa amb ritme airós, més propi d’un ball que de tasques de tot el dia. Molts cops era ajudat també dels infants amb els pantalons, com aquell, ben arremangats. I el vi novell que naixia dels grans, aixafats amb fruició, els tenyia peus i cames. Arribada l’hora d’obrir alguna de les posts per a fer caure la raïmada, ja prou espremuda, al fons dels cup, tenien que retirar-se els nois per a guardar-los del gran perill d’una caiguda que podria ésser de mortals conseqüències segons el punt de fermentació que tingués la verema a baix apilotada.

            Un o dos dies més tard es buidava el vi obtingut amb el treball anterior, que era la major quantitat i el de millor qualitat i aleshores, en portadores també, es recollien les restes, ben eixamorades, de rapa i pell dels grans, moment de veritable perill que es veia atenuat després d’obrir totalment el cup i ventejar-lo amb canyes verdes per a foragitat la bravada de la fermentació.

            L’home que aplegava a baix la brisa, per molt fort que fos, havia de pujar de tant en tant a respirar l’aire pur no aviciat per les emanacions pròpies dels cups que, cada any, en un poble o altre causaven la mort d’algun dels abnegats jornalers que dedicaven el seu esforç al noble treball del camp.

            En carros o ajudant-se a parelles els homes amb samalers, duien les portadores a les premses que, al revés que els cups, tenien només en comptades cases, i, mitjançant el pagament d’una part del vi que s’obtindria, eren utilitzades per la totalitat dels vinyaters.

            Algunes eren modernes i relativament fàcils d’utilitzar. El que escriu aquestes ratlles havia fet premsades a la premsa de torn de cal Fraret, potser la més vetusta de Sant Boi, i sota aquella volta medieval, característica de les cases més antigues de la vila, quatre homes, suant a raig fet, rodaven el torn, apretant amb l’espatlla les manuelles quan ja no podien amb els braços, fins que era materialment impossible continuar. Crec que devien formar una estampa més pròpia de forçats o d’esclaus, que d’homes del segle XX. Sortosament no era cosa de moltes hores.

            Ben separats el vi del cup i el de la premsa, tan aspre, feien cap els cellers santboians i omplien les bótes i durant la tardor s’aclaria i s’entonava per convertir-se en un líquid lleuger i picant, de poc grau, però que semblava fet expressament per a encoratjar els treballadors del camp i alegrar la vida dels homes.

            I encara venien els carros d’uns corredors que només actuaven aquells dies i adquirien la brisa per a dur-la a les fassines on extraurien els darrers productes de l’expremuda verema.

            I eren les esmentades feines que escampaven tota la mesada una sentor tan forta pels nostres carrers, que no calia preguntar pas de què procedia. Com la vila de Vendrell, que bellament cantava el poeta Josep Carner, la nostra feia també


                                    Una olor mesclada

                                    de garrofa i vi novell


            Però l’olor de la garrofa ha anat predominant i ha substituït a la del vi i avui quasi es podrien comptar amb els dits les vinyes santboianes. Garrofers i cirerers ocupen les afraus de muntanya on anys enrera senyorejaven els ceps i no cal dir que també a la marina han desaparegut.

            Sempre, però, recordem les tasques joioses de la verema que eren una festa pels qui hi interveníem. Acudits i rialles, contes i cançons, eren ressò del seu pas i eixien joiosament de les boques dels collidors, quan no estaven plenes dels gotims més saborosos i daurats d’aquelles incomptables raïmades.


CARLES MARTÍ I VILÀ
Cronista de la Vila


Publicat: A VIDA SAMBOYANA (número 22, setembre de 1957, pàgines 5 i 6).

FA CENT ANYS: REINAUGURACIÓ DE L'ESTAGE SOCIAL DE L'ATENEU FAMILIAR


     Escrivim aquest article avui, un 21 de maig, l'endemà de la "Festa Major" de Sant Boi de Llobregat. Ahir, s'acompliren 100 anys de la "reinauguració" de l'estatge social de l'Ateneu Familiar, al carrer de la Pau. I, parlem de "reinauguració" per unes circumstàncies dramàtiques, per sort sense danys personals, que afectaren al primer estatge.


     L'Ateneu Familiar, sorgint d'una escissió de la massa social de l'Ateneu Santboià, es va constituir l'hivern de 1912-1913 i va ser legalitzat a les portes de la primavera de 1913. Des del primer dia tingué un objectiu a l'horitzó immediat, dotar-se d'una seu social, amb sala d'espectacles, per afegir-se a l'oferta cultural local. Un any i mig més tard, l'octubre de 1914, pogueren celebrar -amb gran èxit- el "Banquet de la Coberta" (i del que us presentem una imatge) i, tot seguit, es desplegaven diverses iniciatives socials.



     El vent, però, ho malbarataria tot. Va ser la nit - matinada del 21 al 22 de febrer de 1915 quan una formidable ventada, "un huracà" segons paraules de Baldiri Déu (nosaltres afegim que equiparable -en quant a força- a la del 24 de gener de 2009, de tràgiques conseqüències per la nostra ciutat) va anorrear tota aquella tasca, poques hores després què s'hagués celebrat, en aquell local, una festa infantil de carnestoltes. Va ser la mateixa ventada que tombà el popular "Pi del Cartró".



     La contundència de les imatges parla per ella mateixa. Les pèrdues econòmiques foren considerables, però la societat no va defallir i, tot seguit, emprengueren les tasques de reconstrucció amb aportacions en metàl·lic, cessió de materials, jornals voluntaris, ...


     El llibre d'Actes municipal recull, en data 9 de maig de 1915, que:
            "[...] se había cursado al Excmo. Sr. Gobernador Civil de la Provincia una instancia del Ateneo Familiar de esta villa solicitando permiso para la inauguración del local reconstruido, el día 20 del corriente."
     I, la setmana següent, sense coneixèr-ne els detalls (Acta de la sessió del 16 de maig de 1915):
            "Dióse cuenta:
            De una comunicación del Gobierno Civil dirigida al Sr. Alcalde relativa al local reconstruido del Ateneo Familiar."

Carles Serret i Bernús

Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat

LUDI RUBRICATI MMXV. LA DONA ROMANA




LVDI RVBRICATI MMXV
LA DONA ROMANA
13 i 14 de juny de 2015
 
Es projecta un any més la recreació plàstica activa de Museu de Sant Boi dins l’espai dels jardins de Can Torrents, jardí i pati de Can Barraquer i l’espai termal romà.

L’objectiu de la proposta és aconseguir la comunicació i posada en valor d’aquests espais del Museu de Sant Boi, els quals s’obren a tota mena de públic d’una manera lúdica i festiva.

Totes les activitats es plantegen sota la filosofia d’un apropament integral al patrimoni del passat romà, duent als visitants potencials a gaudir de diversos aspectes de la vida de la gent que va treballar, sentir, olorar, menjar i, en definitiva, viure en un territori transformat per la història però que sempre s’ha de mirar dins la perspectiva humana.



Es tracta de donar una mirada activa al passat, en la que el visitant s’ha de sentir atrapat. Aquesta mirada segueix un fil conductor, que enguany es centra en la dona romana, molt relacionada aquesta amb l’excepcional troballa del primer nom de dona santboiana, el de la romana PRIMITIVA. Com a eines que ajudin a portar a terme la proposta temàtica, es compta amb tot un seguit d’activitats lúdiques i pedagògiques que s’exposen dins l’apartat corresponent.

Tant les reconstruccions històriques com els tallers, aniran al voltant d'aspestes relacionats amb la vida de les dones, dels diferents estatus: patricies, llibertes i esclaves, i la seva relació amb la societat.


TALLERS:

FIBVLAE. Les fibules foren unes agulles que enganxaven la roba i que acostumaven a fer-se servir com a ornament, formant part del vestit femení i masculí. Tot i que moltes cultures de l’antiguitat les elaboraven, entre els romans van prendre carta de naturalesa. Els participants realitzaran una d’aquestes fíbules elaborada amb el ferro de les mines de Sant Boi, i es decoraran de manera especial. Activitat per a tots els públics.

CORONAE. La corona és, a la vegada d’ornament, un símbol per excel·lència. Els romans les feien de flors, fulles, metalls, etc.. i fins i tot com a a senyal d'escarni (corona d'espines) Activitat per a tots els públics.

SPECULUM, etimológicament ve a dir, instrument per a mirar. En època romana, els miralls eren xapes convexes d’argent o de coure fos amb estany. Però de seguida aquests miralls es tornaven foscos i opacs per l’acció de l’aire, per la qual cosa s’havien de polir sovint. En aquest taller es fabricarà i decorarà un mirall romà. Activitat indicada per a menors de 16 anys.
 
ORNATRIX. L’ornatrix ajudarà a pentinar a tots i totes les participants. Activitat per a tots els públics, tot i que es requereix cabell una mica llarg.

RETICULUM. Una altra ornatrix ajudarà a realitzar el reticulum amb “fil d’or”
 
MUSAE. Teatre, titelles, dança, música. Activitat per a tots els públics.

LITTERAE, taller d’escriptura. Avui hem perdut el costum d’escriure cartes a la família, als amics. Però el fet és que escriure cartes ja era un costum romà. La troballa d’unes magnífiques tablilles al campament romà de Vindolanda, ens va acostar cartes manuscrites de dones que expliquen petites histories de la vida quotidiana. En aquest taller, reproduirem el text d’alguna d’aquestes, tal i com ho faríem aquelles romanes. Activitat per a tots els públics.

ROMANORVM LVDI. Jocs Romans. Activitat per a tots els públics.
 
ALABASTRITHECA. Realització d’una maqueta dins de la qual s’enganxaran els principals elements d’ús d’una ornatrix romana. Activitat per a tots els públics.

NODVS HERCVLEVS. Paulo Diacon ens parla de l’important paper que jugava el nus herculi en la fertilitat femenina. Ell mateix justifica el nom que rep aquet nus en que el mateix Hèrcules va tenir 70 fills. Les joves esposes romanes portaven a la cintura un cordó de llana lligat d’aquesta manera, que l’espòs devia deslligar a la dona en el llit nupcial. També Atenea i les verges vestals el portaven a la cintura, per la qual cosa es suposa la seva relació amb la virginitat. En aquest taller realitzarem un nus herculi en el nostre cinturó de llana. Activitat per a tots els públics.

VENERIS PANIS. Venus és la deessa de l’amor, pels grecs Afrodita, és la deessa més voluptuosa de totes. D’entre els aliments que li eren dedicats, hi havia el pa àzim. Realitzarem un d’aquests pans per a després poder-lo menjar. Activitat per a tots els públics.

FEMINARVM PANTHEON. Taller per a conèixer les principals divinitats del panteó romà. Activitat per a tots els públics.

SOLSTITIA, FORS FORTVNA. Espai d’endevinació. No hi ha divinitat que estigui tan estretament lligada a la màgia com Fortuna, ja que d'ella depèn el destí dels homes i fins dels déus. Rememorem aquí, pocs dies abans dels solstici, a la divinitat femenina de Fortuna, que es presentarà en el seu aspecte oracular. Activitat per a tots els públics.

DIANA VENATRIX, a càrrec d’Armillum. Activitat per a tots els públics.


AMBIENT ROMÀ I RECREACIÓ:

Els "reenactors" Evocati i Propugnatores barcinonenses recrearan l’ambient romà. Evocati aporta el muntatge del campament imperial, els legionaris, així com la recreació d’ unes noces i un divorci, així com la participació de personal civil romà. Armillum aporta la seva botiga de recreacions històriques
 

EL MUSEU CONVIDAT:
 
Enguany comptarem amb la presència del Museu de Guissona, custodi i dinamitzador de la ciutat romana de Iesso (comarca de la Segarra).


ESPAIS I HORARIS:

La festa romana es desenvolupa, en paral·lel, als edificis de Can Barraquer, Can Torrents i a les Termes Romanes, espais que configuren el Museu de Sant Boi de Llobregat.

Activitats gratuïtes, aptes per a tots els públics.

Horari:    Dissabte 13 : tarda de les 17 a les 21 hores
               Diumenge 14: mati de les 10 a les 14 hores